Relacionat amb la mítica figura d’Orfeu, mai no arribà a avantatjar la religió nacional dels grecs, però n'influí notablement l’espiritualitat (Pitàgores, Plató, etc). Es desenvolupà d’una manera molt considerable a la Magna Grècia i a Creta i, enfront de la religió pública dels grecs, aportà una concepció diferent de les relacions entre l’home i la divinitat. Afirmava l’origen i la natura divins de l’ànima humana i que aquesta es trobava presa en el cos (σῶμα σῆμα). També sostingué que la vida era una condició impura, de la qual l’ànima, a través de successives reencarnacions (metempsicosi) i després d’obtenir la puresa —gràcies a la iniciació òrfica i a l’ascetisme que prescrivia l’orfisme (‘ορφικòς βιος)—, havia d’alliberar-se per tornar a la seva condició divina. Aquest concepte és reflectit en el mite de Dionís Zagreu, infant diví, fill de Zeus i de Persèfone, trossejat i devorat pels Titans (o per les mènades), de les cendres dels quals, fulminats per Zeus, nasqué la humanitat, que porta en si l’element diví i també el pecaminós element titànic. Existeix, encara actualment, una gran problemàtica entorn de l’orfisme, i les exposicions que hom pugui fer resten sempre subjectes a una revisió.
m
Religions de Grècia i Roma