La difusió de la música simfònica ha fet proliferar les formacions orquestrals estables, des de la fi del segle XIX; moltes estan al servei d’un municipi, d’un estat, d’una institució, d’un teatre d’òpera, etc. Paral·lelament el director d’orquestra (inicialment el primer violí del conjunt) ha assolit un prestigi que ha anat paral·lel al d’algunes orquestres, a través d’intercanvis entre ciutats o estats i amb l’enregistrament de discs. Als Països Catalans, amb l’excepció de l’orquestra del Teatre de la Santa Creu (més tard anomenat Principal) i, més endavant, la del Gran Teatre del Liceu, la labor de les quals era bàsicament l’acompanyament d’obres escèniques, no és fins al s. XX que apareixen les primeres formacions simfòniques estables. El darrer terç del s. XIX n'aparegueren algunes, vinculades a institucions com la Societat Catalana de Concerts, però de curta durada. El 1910 fou fundada l' Orquestra Simfònica de Barcelona ; més endavant es destacaren l’Orquestra d’Estudis Simfònics dirigida per Antoni Ribera i Eduard Toldrà, l' Orquestra Pau Casals , etc. Els anys de la postguerra foren creades l' Orquestra Municipal de València i l' Orquestra Municipal de Barcelona . El 1967 aquesta fou substituïda per l' Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya . L’any 1987 hom creà l’Orquestra Simfònica del Vallès. A València hi ha encara l’Orquestra Simfònica de València, l’Orquestra Clàssica de València i l’Orquestra Ferroviària de València, i a Mallorca l’Orquestra Simfònica de Balears ‘Ciutat de Palma’.
f
Música
Esquema de la disposició dels instruments en una orquestra del periode barroc (mitjana s XVII a mitjan s XVIII), el període clàssic (de finals s XVIII a mitjan s XIX) i una orquestra simfònica moderna
© Fototeca.cat
Conjunt dels músics d’una orquestra.