i p | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

p

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia    Fonètica i fonologia
escriptura escr i fonètica, fonologia fon
Setzena lletra de l’alfabet català, anomenada pe [pl pes].

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic. La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta. Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical. En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada. El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal. Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la P perd el reforç estètic inferior i el traç vertical ultrapassa per sota la base del cos de les lletres. La tendència a torçar cap a l’esquerra la punta inferior del traç vertical, iniciat amb les formes cursives ràpides, es manté en la uncial, com també en algunes formes precarolines (insulars, merovíngies, visigòtiques) i gòtiques tardanes. Els reforços superior (en forma d’atac pronunciat) i inferior reapareixen en la insular (irlandesa), algunes visigòtiques, carolines, gòtiques i humanístiques, de vegades amb fantasia. L’espai tancat (però no sempre) pel segon traç corbat tendeix sovint a esdevenir un cercle complet que alguna vegada ultrapassa per sobre l’atac del traç vertical.

Valors fonològics de la grafia p

La grafia p correspon al fonema |p|, pare [páre], copa [kópe], i a vegades, a l’arxifonema |p| en posició final o implosiva heterosil·làbica en català: cop [kóp], captar [keptá]. En aquest últim cas, resulta de la neutralització de |p| i |b|, on l’alternança fonètica depèn del so veí següent, sord o sonor, tot i que la grafia segueixi criteris etimològics: serp [sérp], però corb [kórp]. Tanmateix, la substitució de [p] per [b], o a la inversa, en aquests contexts arxifonemàtics, mai no canvia el resultat significatiu en català. Des del punt de vista articulatori, el fonema [p] es realitza com a consonant oclusiva, bilabial, oral i sorda. Des del punt de vista acústic, al seu torn, es compon dels trets no vocàlic, consonàntic, interrupte, difús, greu, oral i tens.

Origen del fonema /p/ del català

El fonema [p] del català actual sol provenir d’una p- inicial llatina davant una vocal o una consonant líquida (pou < puteu, pla < planu, prat < pratu), o de la geminada -pp- intervocàlica (copa < cuppa); també sol conservar-se la p llatina interior postconsonàntica (rompre < rumpere, palpar < palpare).

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...