i pactisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pactisme

substantiu masculím
Història
història hist
Norma o concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal.

Aquest era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Adquirí una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits (afavorit per l’evolució social catalana) i formà el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea —juntament amb el parlament anglès— que plantejà d’una manera eficaç i estable les relacions poder/subjectes. La teoria del pactisme català és expressada ja en forma desenvolupada en el llibre dotzè de Lo Crestià, de Francesc Eiximenis, que nega tota vàlua jurídica a la violència i a les conquestes armades. L’arribada al poder dels Trastàmara (1412) representà un reforçament de l’esperit pactista català, ara amb actitud defensiva davant l’autoritarisme de la dinastia castellana, que hagué d’adaptar-s’hi, no sense conflictes (guerra contra Joan II), i procurant, en tot moment, de reforçar l’autoritat reial fins a arribar al compromís que suposà la Constitució de l’Observança (Poc valria...), en la qual Ferran II de Catalunya-Aragó acceptà la doctrina pactista (1481). La unió de Castella i Catalunya-Aragó comportà un agreujament d’aquesta situació, que es mantingué, però, relativament estable mentre Castella pogué sostenir la seva política imperialista sense ajuts externs. La crisi castellana del s XVII enfrontà l’autoritarisme del comte duc d’Olivares i les institucions catalanes i provocà, després de reiterades tensions, la guerra dels Segadors. El conflicte es repetí en topar l’absolutisme de FelipV amb l’esperit pactista català, que restà reduït a la impotència per la derrota militar (guerra de Successió), però que ha continuat essent una de les característiques bàsiques del caràcter català. Jaume Vicens i Vives l’analitzà en el seu assaig Notícia de Catalunya i en altres obres històriques.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...