palau

palacio (es), palace (en)
m
Art

Edifici majestuós i luxós utilitzat com a habitació d’un rei o d’un gran senyor, i sovint, com al Pròxim Orient, veritable fortificació i centre de l’administració d’un govern.

Molt més hedonista, obert i sense fortificacions fou el mediterrani. A Micenes i a Grècia foren bastits a les acròpolis, com a llocs de més seguretat. A Roma, fou una ciutat en miniatura, plena de luxes i comoditats, aïllada de la resta de la població (com n'és exemple la Domus Aurea de Neró al Palatí). Durant l’alta edat mitjana desaparegué i donà lloc al castell fortificat, i no aparegué novament fins a la construcció dels palaus urbans gòtics. Als països islàmics contemporanis, conservà l’aspecte extern de fortalesa, bé que amb interiors refinadíssims, com l’Alhambra de Granada. Els palaus urbans renaixentistes, continuació dels gòtics, adoptaren la forma d’un pati central quadrangular, al voltant del qual hi havia totes les dependències (com el Strozzi, o el Mèdici-Riccardi a Florència). A la fi del Renaixement aparegué el palau extraurbà, voltat de jardins, forma que es desenvolupà durant l’etapa barroca (el de Versalles fou imitat arreu d’Europa durant els segles XVIII i XIX). El Modernisme donà obres originals com el Palau Güell, de Gaudí, a Barcelona. Durant el segle XX hom sol destinar-los a seus de corporacions o ministeris i els nous edificis són pensats ja amb aquesta finalitat.

Els palaus dels Països Catalans

Els reis de la corona catalanoaragonesa residiren, fins al segle XV, primordialment a Barcelona en llur Palau Reial Major. Des del darrer quart del segle XIV disposaren, però, també d’altres residències auxiliars, com el Palau Reial Menor, a la mateixa capital, o les residències d’estiu o de caça no llunyanes de Barcelona, com les de Valldaura o Bellesguard, així com altres possessions de menor importància com l’Hort del Rei. Fora de la capital posseïren també alguns palaus propis com el de Vilafranca del Penedès (restaurat i convertit en museu) o les residències incloses en els importants monestirs de Poblet (Palau del rei Martí, iniciat al final del segle XIV i abandonat vers el 1406 pel rei mateix) o el de Santes Creus, i el més important, ja del segle XV, a València, anomenat el Real de València. Alfons el Magnànim, a més, féu construir el Castell Nou de Nàpols, residència, després, dels virreis; cal tenir en compte, igualment, el palau reial de Palerm, a Sicília, existent ja en època islàmica i normanda. Una menció especial mereixen el palau reial de Palma (Mallorca), arranjat ja per Jaume I sobre l’alcàsser dels valís de Mallorca i conegut amb el nom de castell de l'Almudaina, i la gran fortalesa reial de Perpinyà, dita Palau dels Reis de Mallorca o castell de Perpinyà, residència dels reis de Mallorca fins el 1349.