panafricanisme

m
Política

Doctrina que en els seus origens propugnà l’emancipació dels homes de raça negra de l’hegemonia dels de raça blanca per derivar posteriorment vers l’anticolonialisme i, finalment, la cooperació entre els països africans.

Protagonitzat a l’origen per antics esclaus de les Antilles i dels EUA, el 1900 Sylvester Williams introduí el terme i organitzà a Londres el primer congrés panafricanista. El moviment reclamà per als pobles africans els principis de Thomas Woodrow Wilson. Fins el 1945, el moviment celebrà congressos a París (1919), Londres (1921), Nova York (1927) i Manchester (1945), i donà lloc a dues concepcions antagòniques representades, respectivament, per Marcus Garvey i William E.B.Du Bois. El primer preconitzava la separació de races i la idea d’una Àfrica unida i poblada exclusivament per negres, mentre que el segon posava l’èmfasi en la igualtat de drets i l’educació. Aquestes idees derivaren a la llarga vers el marxisme i l’anticolonialisme de la següent fase, situada en la descolonització posterior a la Segona Guerra Mundial. El pes del moviment passà aleshores al continent africà i, mentre als nous estats anglòfons el panafricanisme, encapçalat, entre altres, per Kwame Nkrumah i Julius Nyerere tingué un fort accent polític, als estats francòfons predominà l’expressió culturalista de la negritud de Léopold Sédar Senghor. Assolida la descolonització, el panafricanisme maldà aleshores per enfortir la cooperació i la solidaritat entre els estats africans, denunciar el neocolonialisme i, molt en particular, el règim racista de Sud-àfrica. Els conflictes interètnics i interestatals, als quals se superposà la guerra freda, que tingué en el continent africà un dels principals escenaris, restaren molta efectivitat al moviment malgrat la creació d’organitzacions regionals i, sobretot, de l'Organització de la Unitat Africana (1963), l’única d’abast continental. El 1974 se celebrà a Dar es Salaam el Sisè Congrés Panafricà. Des de la dècada dels noranta, el terme ha tendit a caure en desús i els esforços de l’OUA i dels estats de l’Àfrica subsahariana s’han centrat més en la resolució de conflictes i en el desenvolupament econòmic dins del marc de l’economia de mercat que no pas en designis programàtics de tipus general.