El 1848 esclatà el conflicte social amb vista a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de tots els germànics de l’imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no germànica. L’imperi, a més d’Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre altres pobles d’origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J. -A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un caràcter filosoficoreligiós, exaltant d’una manera quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II d’Alemanya desenvolupà l’aspecte colonial, amb el lema: “Berlín, Bizanci, Bagdad” (1914). Després de la derrota del 1918, el pangermanisme ressorgí amb la filosofia d’A. Rosenberg, el qual, afegint-hi la doctrina de l’espai vital i les teories de F. Nietzsche, el convertí en un dels pilars del nacionalsocialisme, junt amb l’antisemitisme, el totalitarisme i el bel·licisme.
m
Història
Política