panteisme

panteísmo (es), pantheism (en)
m
Religió
Filosofia

Doctrina segons la qual Déu i l’univers són una mateixa realitat i l’ésser dels quals manca de diferència fonamental.

Bé que el terme és molt recent (s XVIII), el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals (sobretot a l’Índia) com occidentals; tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre (presocràtics, neoplatonisme, etc). El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus: l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, emanació o desenvolupament de Déu (panteisme acosmista); l’altre, en canvi, estableix el món —la natura— com a única realitat veritable, la unitat, el principi orgànic, el sentit darrer o l’autoconsciència del qual correspon al que hom podria anomenar déu, bé que impròpiament (panteisme ateu o ateístic). Tanmateix, la qualificació panteística d’una o altra doctrina filosòfica (n'han estat casos típics la de l’averroisme, d’Escot Eriúgena, Eckhart o Nicolau de Cusa, casos en què la dita atribució és pràcticament insostenible) resulta sempre fins a tal punt problemàtica que àdhuc en el cas de B. de Spinoza, usualment considerat panteista (en el sentit d’un panteisme acosmista), no han mancat les discussions al respecte; D. H. Jacobi i M. Mendelssohn discutiren, així mateix, sobre el panteisme o no-panteisme de G. E. Lessing, i també Fichte i Hegel han estat qualificats, amb motius més o menys vàlids, de panteisme.