Bé que el terme és molt recent (s XVIII), el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals (sobretot a l’Índia) com occidentals; tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre (presocràtics, neoplatonisme, etc). El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus: l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, emanació o desenvolupament de Déu (panteisme acosmista); l’altre, en canvi, estableix el món —la natura— com a única realitat veritable, la unitat, el principi orgànic, el sentit darrer o l’autoconsciència del qual correspon al que hom podria anomenar déu, bé que impròpiament (panteisme ateu o ateístic). Tanmateix, la qualificació panteística d’una o altra doctrina filosòfica (n'han estat casos típics la de l’averroisme, d’Escot Eriúgena, Eckhart o Nicolau de Cusa, casos en què la dita atribució és pràcticament insostenible) resulta sempre fins a tal punt problemàtica que àdhuc en el cas de B. de Spinoza, usualment considerat panteista (en el sentit d’un panteisme acosmista), no han mancat les discussions al respecte; D. H. Jacobi i M. Mendelssohn discutiren, així mateix, sobre el panteisme o no-panteisme de G. E. Lessing, i també Fichte i Hegel han estat qualificats, amb motius més o menys vàlids, de panteisme.