i paraire | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

paraire

substantiu masculím
substantiu femeníf
Indumentària    Indústria i tecnologia
Papaire, segons boix popular
indústria tèxtil tèxt
Persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge.

El paraire fou essencial en la indústria tèxtil dels Països Catalans des del s. XIII fins a les acaballes del XVIII i el principi del XIX: dins la indústria de la llana (drap), exercia l’element empresarial i directiu; comprava la llana i la donava a treballar als oficis subalterns —teixidors, tintorers, abaixadors— tot reservant-se l’aprest final i la comercialització. Gaudia d’una situació preeminent dins la jerarquia dels gremis des del s. XV fins al XVII. Es diferenciava del draper o comerciant de teixits de llana perquè la seva activitat era essencialment industrial i, sembla que la indústria de la llana als Països Catalans durant l’Antic Règim es caracteritzà pel seu accentuat caire menestral, puix que la direcció requeia en ell i no en el draper. La indústria de teixits de llana era important a les ciutats, però també s’estenia per petits nuclis de muntanya, en terres ramaderes i amb abundor d’aigües; sovint els oficis de paraire i de teixidor coincidien en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador. A Barcelona, el gremi de paraires es consolidà a la segona meitat del s. XIV, amb ordinacions conjuntes amb els tintorers i els teixidors (1383, 1387), i durant el regnat de Ferran II, amb els importants privilegis del 1499 i del 1510, confirmats per Carles V el 1519. Aleshores ja existia el tribunal tècnic anomenat consolat del Pont de Campderà, dominat pels paraires. Felip III concedí nous privilegis al gremi el 1599. Al s. XVII s’accentuaren les tensions entre els paraires i els altres gremis de la llana, en especial amb el dels teixidors, que organitzaren importants moviments de resistència (els anys 1600, 1626, 1673-75 i 1684-89), mentre que dins el mateix gremi es produí la polarització entre mestres rics i mestres pobres (1614-19) i la separació de la confraria de fadrins o joves paraires (1627, 1680). Més cordials eren les relacions amb el gremi dels tintorers (ordinacions de fabricació i de tint dels anys 1634, 1646 i 1697). Durant el s. XVIII el gremi es veié ultrapassat per l’expansió dels gremis seders i, sobretot, per la indústria cotonera de les indianes. Malgrat la legislació protectora de la Junta de Comerç, el gremi de paraires de Barcelona decaigué durant la segona meitat del segle i desaparegué legalment el 1825. Els gremis de paraires s’estenien per la conca del Llobregat, el Vallès Occidental, Osona, el Berguedà, Anoia i la Garrotxa; els més importants eren els de Manresa (1370, 1400, 1413), Terrassa (1401), Reus (s. XIV), Girona (1501), Moià (1523), Olot (1525), Sabadell (1559), Olesa (1620) i Castellterçol (ordinacions confirmades el 1755). Durant el s. XVIII obtingueren importants privilegis industrials els fabricants de Terrassa (des del 1728), de Sabadell (des del 1732) i d’Igualada. El 1769 la Junta de Comerç promulgà unes ordinacions generals de la indústria, que estigueren vigents fins el 1789. Perpinyà fou un important centre draper durant els s. XIV i XV: el 1401 reberen ordinacions els paraires i els teixidors. El gremi de paraires fou un dels més importants de la ciutat. A Mallorca es desenvolupà a ciutat a partir del 1315; posteriorment se'n separaren els gremis d’Inca (1590) i de Felanitx (1684). A València gaudí des del s. XIV fins al XVII d’una preeminència sobre el conjunt dels menestrals. Els seus principals privilegis foren obtinguts al darrer terç del s. XIV (1373, 1395) i als s. XV i XVI (1404, 1436, 1444, 1572, 1599). El gremi tingué una intervenció important en les Germanies. Les seves ordinacions foren recopilades i confirmades en 1734-38. Durant el s. XVIII els paraires restaren en segon lloc davant l’embranzida dels gremis de la seda, però, a diferència dels de Barcelona, conservaren llur entitat social, i el 1839 es transformaren en associació llanera de paraires. A més de València, eren importants els gremis de Morella (1594, 1739), de Benassal i, sobretot, els del sud del Xúquer. Formats al s. XVI, els gremis d’Alcoi (1497, 1560) i de Bocairent (1587), al s. XVIII conegueren una notable florida. Foren concedits i periòdicament renovats privilegis de caràcter mercantilista a la indústria drapera d’Alcoi a partir del 1731, i, sobre aquest model, a Énguera (des del 1739), Bocairent (des del 1741) i Ontinyent (1773), tots ells refosos dins una legislació general per a tot l’Estat espanyol el 1779. El procés d’industrialització (s. XIX) significà l’extinció dels antics paraires, substituïts pel tipus més modern del fabricant, lliure de vinculacions corporatives i de reglamentacions tècniques; dins la mateixa línia es produí la concentració de la indústria de la llana i la fi del sistema de dispersió artesanal que havia caracteritzat els segles anteriors.

Col·laboració: 
PeM
Llegir més...