i patrologia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

patrologia

patrología (es), patrology (en)
substantiu femeníf
Cristianisme
patrología (es), patrology (en)
història eclesiàstica hist ecl
Ciència que té per objecte els antics escriptors cristians (Pares) i llurs obres, en tots els aspectes (en el doctrinal sol rebre el nom de patrística), des dels inicis (exceptuats els llibres canònics) fins al s. VII per a Occident i fins al VIII per a Orient, ordinàriament.

La patrologia sol dividir el llegat literari cristià antic en tres èpoques: la prenicena, que comprèn els Pares Apostòlics, la primera catequesi i els primers documents de l’organització eclesiàstica, els apòcrifs bíblics, els gnòstics, els apologistes (Justí principalment) i la primera reacció antiherètica (Ireneu especialment), el començament de l’exposició bíblica (Hipòlit i Orígenes sobretot) i els primers moralistes (Climent d’Alexandria, Tertul·lià i Cebrià); l'època d’or, de Nicea a Calcedònia, amb el desplegament de les grans escoles i amb la presència de figures extraordinàries: Atanasi i Ciril a Alexandria; Basili, Gregori de Nissa i Gregori de Nazianz a Capadòcia; Diodor, Teodor de Mopsuèstia, el Crisòstom i Teodoret a la Síria hel·lènica; Afraat i Efrem a la Síria oriental; Epifani a Xipre; Eusebi i Ciril de Jerusalem a Palestina, etc. , mentre que a Occident es distingeixen sobretot Hilari, Ambròs, Agustí i Jeroni; i l'època postcalcedoniana, caracteritzada per una menor originalitat, però no mancada de grans figures, com, a Occident, Gregori I, Boeci, Cassiodor, Isidor i Gregori de Tours, i, a Orient, el pseudo-Dionís, Màxim el Confessor, Leonci de Bizanci, Sever d’Antioquia, Joan Damascè i altres, alhora que els siroparlants produeixen una escola poètica notabilíssima. L’àrea catalana disposa d’escriptors cristians antics, com Pacià de Barcelona i el seu fill Dextre (s. IV), Consensi i Sever de Menorca (s. V), Pere de Lleida, Just d’Urgell i el seu germà Justinià de València (s. VI), Joan de Bíclarum, bisbe de Girona, i Eutropi de València (s. VI-VII), Quirze de Barcelona i Idali de Barcelona (s. VII) i potser el prevere Eutropi (s. V). Els primers patròlegs, cal cercar-los ja entre els mateixos Pares: Eusebi de Cesarea i Jeroni, els quals tingueren continuadors durant tota l’edat mitjana. El s. XVII francès fou l’època d’or de la patrologia, sobretot pels treballs dels maurins (maurí). El Romanticisme alemany reprengué l’interès pels pares (J. A. Möhler): inicià un moviment patrístic (inseparable del litúrgic i del bíblic) que comptà amb grans figures (Newman, Harnack, etc. ) i suscità la creació de les grans col·leccions sistemàtiques de texts: Migne, Corpus de Viena, Corpus de Berlín, Corpus Scriptorum Christianorum Orientalium, Patrologia Orientalis, Sources Chrétiennes, Corpus Christianorum. etc. , i revistes especialitzades (Revue Bénédictine, Vigiliae Christianae, Sacris Erudiri, etc. ) i sèries de monografies (Texte und Untersuchungen, Texts and Studies, etc. ). Catalunya, tan vinculada amb els moviments bíblic i litúrgic, s’interessà per la patrologia i fundà col·leccions de versions: sèrie d’"Escriptors Cristians” a la Fundació Bernat Metge (des del 1929), “Col·lecció Sant Jordi” (des del 1925) i “Biblioteca Sant Pacià” (des del 1931).

Col·laboració: 
AlO
Llegir més...