i pelagianisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pelagianisme

substantiu masculím
Cristianisme
història eclesiàstica hist ecl
Doctrina de Pelagi, que parteix d’un optimisme natural quant a la capacitat absoluta de la voluntat per a evitar el mal i fer el bé meritori.

La gràcia té una eficàcia només exemplar i pedagògica, és a dir, és un ajut extrínsec per a obrar més fàcilment el bé, però de cap manera no és necessària en ordre a la salvació i al mèrit sobrenatural. D’aquí ve la concepció peculiar del pecat original: tothom peca en el mal exemple d’Adam; nega, doncs, la necessitat del baptisme dels infants. Nega igualment l’eficàcia de la penitència, de la pregària, etc. Celestí, a Cartago, i altres deixebles ajudaren a la difusió de la doctrina arreu de l’imperi Romà i a la formació de grups de seguidors. Pelagi sabé defensar-se dels atacs de Jeroni —el primer que usà el nom de pelagians—, d’Orosi i d’altres. La reprovació de part del papa Zòsim (Epistola tractoria) no trobà plena adhesió. Un adversari més eficaç fou Agustí. Però Pelagi trobà uns defensors, com Julià d’Eclanum, que asseguraren la supervivència del pelagianisme. Amb el temps, els partidaris subtilitzaren la doctrina (semipelagianisme), mentre els contraris n'accentuaren tant els aspectes negatius que potser desfiguraren la vera mentalitat de Pelagi, conegut imperfectament per la deficiència de les fonts.

Col·laboració: 
AlO
Llegir més...