La Península Ibèrica, denominada Sepharad o la pell de brau, és, alhora que el marc contextual, el principal objecte del discurs poètic d’un nosaltres que pot representar, de manera alternativa o superposada, els catalans, el conjunt dels espanyols, i, en una dimensió de profunditat històrica —aquesta explícita—, els jueus sefardites. Afamada i assedegada, immersa en la nit i en la por, voltada d’un paisatge àrid i ple de sang, de cru hivern o sufocant estiu, aquesta veu col·lectiva desgrana, amb una barreja d’amor i odi, un llarg plec de càrrecs contra el present i el passat del país: l’autoritarisme i el personalisme polítics, la buida retòrica institucional, la brutícia generalitzada, l’escassetat d’aliment, l’opulència i l’avarícia dels poderosos, les estèrils autocomplaences dels intel·lectuals, una història feta de violència fratricida... La misèria material i espiritual de la postguerra, perceptible en les olors i la foscor de carrers, golfes o cuines magres, culmina amb la desesperació d’un sastre embriac que es penja tot imitant l’enlairament de l’àguila franquista als edificis oficials. El somni, l’esperança, simbolitzats per l’alba o la llum i dipositats en les generacions joves, constitueixen un acte de voluntat tenyit d’incertesa i de vacil·lacions i absorbit, al capdavall, per l’única i totalitzadora perspectiva de futur de l’univers espriuà: la tragicòmica essència moridora de tot i de tothom. Tanmateix, contra el seu pessimisme de fons, en determinats moments la veu poètica, talment la d’un nou Moisès, no es resigna al desig escèptic i exhorta a la lluita i al treball, ordena obeir els vells manaments de la llei eterna, exigeix als governants un compromís ètic i alça un clam a la llibertat, al respecte de la pluralitat dins la unitat.
El recull, dedicat a Carles Riba, s’obre i es tanca amb citacions èpiques extretes de clàssics castellans. Consta de cinquanta-quatre poemes molt heterogenis pel que fa a dimensions (de vuit a setanta versos), estructura formal i registre. Tant amb mètrica regular com lliure o parcialment lliure, es deixa sentir amb força la presència de la rima, sobretot assonant, però no hi falten tirades de rodolins. Entre les estructures més regulars, és remarcable algun poema en alexandrins perfectes, però sobretot, amb versos d’art menor, el gust pel romanç, forma antiretòrica d’arrel popular que fa de contrapès als registres bíblic i elegíac.
La pell de brau va voler ser una proposta de diàleg entre Catalunya i Espanya, contraposada a la concepció castellanista d’Ortega y Gasset. Conté alguns dels poemes més populars d’Espriu i que més van contribuir a fer-ne un prototip de poeta civil i un referent per al catalanisme tant de dretes com d’esquerres. Recull traduït íntegrament a l’alemany, a l’anglès, al castellà, al francès, a l’italià i al suec.