i peronisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

peronisme

substantiu masculím
Política
ciències polítiques polít
Moviment sociopolític instaurat pel president Juan Domingo Perón a l’Argentina arran de les eleccions del 1946.

Tingué en el Partido Justiocialista , fundat pel mateix Perón el 1945, l’organització idònia per a propagar el seu missatge i aconseguir el poder. Amb el concurs de la Confederación General del Trabajo, el peronisme creà un cos de lleis laborals i socials molt avançades. Això li proporcionà un gran suport popular, sobre el qual muntà un populisme que es volia equidistant entre el capitalisme i el comunisme. Aprofitant l’expansió econòmica de la postguerra, proclamà la independència econòmica de l’Argentina i l’autarquia, política que fou aclamada pel proletariat industrial i urbà, no organitzat fins llavors. La influència d’Eva Duarte sobre les masses fou decisiva a l’hora de construir el sistema, que, d’altra banda, era una confusa i ambigua recopilació d’experiències i tesis feixistes, populistes, capitalistes i socialistes que designà amb el nom de justicialisme. No obstant les manifestacions nacionalistes i revolucionàries normalment molt demagògiques, el peronisme deixà intactes els instruments de poder de la burgesia i fins i tot de l’oligarquia. El peronisme romangué com a força social a la caiguda de Perón el 1955, però aliada a sectors burgesos com el representat pel president Arturo Frondizi.

Durant la dictadura militar (1966-73), el moviment es dividí en múltiples corrents interns, però tots reivindicaren el retorn del general Perón, exiliat a Madrid. Aquest retorn es produí el 1973, després del triomf peronista a les dues eleccions presidencials d’aquell any, però la ràpida mort del líder (1974) posà el poder en mans dels seus seguidors més reaccionaris i corruptes i agreujà l’enfrontament amb els sectors joves i revolucionaris del moviment justicialista, els quals serien reprimits ferotgement per la nova dictadura militar del 1976 al 1983. Dividit, desprestigiat i sotmès a la presidència inoperant de la vídua de Perón, M.Estela Martínez, el peronisme perdé les eleccions del 1983 davant la Unión Cívica Radical; després, s’escindí entre l’ala oficialista, ultradretana i lligada a les màfies sindicals, i el sector renovador, dirigit per Antonio Cafiero fins el 1988 i després per Carlos Saúl Menem.

El peronisme derrotà la UCR en les eleccions legislatives, i en les presidencials del 1990 Menem resultà guanyador. En el càrrec durant nou anys, Menem liberalitzà l’economia i, en el terreny polític, s’inhibí envers les demandes d’esclariment de responsabilitats en els crims comesos durant la dictadura militar. Bé que les mesures econòmiques (especialment la paritat amb el dòlar, establerta el 1992) aconseguiren controlar la inflació, l’absència d’un sanejament de les finances públiques provocà a la llarga una gravíssima crisi econòmica que determinà la derrota del candidat peronista en les eleccions del 1999. Tanmateix, incapaç de controlar la situació, el candidat de la UCR dimití, i la presidència passà, al capdavant d’un govern d’unitat, als peronistes Adolfo Rodríguez Saá (desembre del 2001) i Eduardo Duhalde (des del gener del 2002). En les eleccions legislatives del 2001 els peronistes tornaren a assolir majoria a les dues cambres, i en les presidencials de l’abril del 2003 Menem disputà la primera volta amb el també justicialista Néstor Kirchner, el qual guanyà en la segona volta (després de la retirada de Menem, acusat de múltiples escàndols) la presidència de la república.

Kirchner presentà la reestructuració del deute en les negociacions amb el Fons Monetari Internacional com un èxit i en 2003-2005 aconseguí anul·lar la llei d’amnistia per als militars responsables dels crims de la dictadura. Tot i el rellançament de la seva popularitat, l’oposició denuncià que el peronisme es mantenia per una xarxa clientelar d’una gran penetració a tots els nivells. Kirchner fou succeït després de les eleccions presidencials de 2007 per la seva dona Cristina Fernández, qui accentuà el populisme del govern amb, entre altres mesures, una nova reivindicació de les Falkland o Malvines. Accentuà també l’intervencionisme estatal amb l’expropiació de la petroliera YPF enmig d’una forta polèmica internacional. No pogué evitar, però, una segona declaració d’insolvència de l’Argentina i una segona reestructuració del deute (2014). Al novembre del 2015, en guanyar les eleccions presidencials l’opositor Mauricio Macri posà fi a 13 anys de peronisme dirigit pel matrimoni Kirchner.

Col·laboració: 
JMS / R
Llegir més...