i literatura persa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

literatura persa

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura conreada en llengua persa en els diversos períodes de la seva història.

Constitueix una de les literatures clàssiques més importants. De l’època dels aquemènides (segle VIII) hom conserva algunes inscripcions cuneïformes que constitueixen l’únic testimoni de l’antic persa. Més tard (segle III), en temps dels sassànides, foren reunits els diversos llibres de l'Avesta zoroastrià, en un dialecte oriental. Foren recopilats també els diversos himnes (Gatha) escrits en un dialecte més antic. A la mateixa època comença a aparèixer la literatura pahlavī, escrita en persa mitjà, que comprèn les traduccions de l’Avesta i d’altres obres del mazdaisme, sobretot el Dênkart (‘Tradicions’), el Dâtestan-e Denīk (‘Decisions’), el Bundaheshn (‘Creació del món’), així com nombroses obres apocalíptiques i sapiencials. És igualment religiosa la literatura maniquea del segle III dC, escrita en pahlavī, part i sogdià. La conquesta àrab (651 dC) significà el capgirament de la producció literària anterior: escriptura i valors estètics foren imposats pels conqueridors. I amb tant d’èxit, que la nova literatura persa superà sovint la que havia estat la seva inspiradora. Aquest és el cas dels poetes de la cort dels samànides (Rūdagī, traductor de les faules de Bidpai, Daqīqī, considerat precursor del gran Firdawsī, el místic Bābā Ṭāhir, Asadī, etc.), de la dels gaznèvides (entre els quals es destaca, sens dubte, l’autor del Llibre dels Reis) i dels grans lírics posteriors com ''Umar Ḫayyām (mort el 1123), Sa'dī (mort el 1294), Jalāl al-Dīn Rūmī (mort el 1273), ‘Iraqī (mort cap al 1288), de tendències panteistes i influït pel místic murcià ibn al-'Arabī, Ḥāfiẓ (mort el 1390) o Jamī (mort el 1492), un dels autors més prolífics de la literatura persa, fins al contemporani Muḥammad Iqbal, autor també de poemes en urdú. Pel que fa a la prosa, rimada o no, cal assenyalar el relat dels viatges de Nāṣir-i Khusraw (mort el 1088), el Siyāsat-Nāma (‘Tractat d’educació de prínceps’) del visir Niẓām al-Mulk (mort l’any 1095), els quatre tractats (Chahār maqāla (mort cap al 1232), les obres científiques de Nāṣir al-Dīn Ṭūsī (mort el 1274) i les històriques d’'Aṭā Malik Juwaynī (mort el 1283), autor d’una història dels mongols i del seu cap Genguis Kan i de Rashīd al-Dīn Faḍl Allāh (mort el 1318), autor d’una història del món, continuada després per Fakhrī Banākītī (mort el 1317). Cal esmentar finalment les grans obres de narrativa poètica que han constituït els clixés de la literatura amorosa, com el Yūsuf-u Zulaykha, sobre el tema bíblic i alcorànic de Josep i l’esposa de Putifar, la història dels amors de Cosroes II amb la princesa armènia Sirīn i la dels de Laylà i Mağnun, de Niẓāmī (mort el 1141), o la dels de Jamshīd i Ḫurshīd de Salmān (mort cap al 1376). A partir del segle XVI, sense l’esclat anterior, continua una literatura més intellectual i investigadora. Alguns poetes (Muhtashan, Ṣā'ib) mostren encara una originalitat. Estancada en els seus motlles clàssics, no s’inicia una renaixença poètica i narrativa fins al començament del segle XX. Les idees liberals d’Occident i el progrés de la ciència han provocat darrerament una profunda evolució.

Col·laboració: 
RLM / DBP
Llegir més...