S'inicià amb l’obra d’un excepcional cronista d’Índies, l’inca Garcilaso de la Vega, que amb els seus Comentarios Reales o Historia General del Perú (1609-13) donà una indiscutible categoria literària al gènere i superà no sols els qui escriviren sobre la conquesta del Perú (Pedro Cieza de León, Agustín de Zárate i Pedro Sarmiento de Gamboa) sinó la totalitat dels cronistes d’Índies. El barroc a penes tingué ressò al Perú fora d’algun escriptor religiós i del gongorista Juan de Espinosa Medrano, bilingüe, a qui s’atribueix Ollantay i que és autor d'Apologético en favor de don Luis de Góngora (1662). A partir del 1599 (que fou creada la primera companyia de comediants a Lima) i durant tot el segle XVII, el teatre tingué una gran importància; les obres representades eren d’autors castellans, però també d’americans que tractaven de temes locals: s’hi destacaren Lorenzo de las Llamosas i Pedro de Peralta Barnuevo. Com a exponent dels corrents enciclopedistes francesos hi ha Pablo de Olavide y Jáuregui, però tingué més importància com a home polític que com a home de lletres. La prosa essencialment narrativa s’inicià a partir del moviment romàntic i sota el signe del costumisme o del realisme; s’hi destaquen Narciso Aréstegui, Fernando Casos i Ricardo Palma, així com la novel·lista Clorinda Matto de Turner, que planteja per primer cop a fons el problema de les col·lectivitats índies del Perú. Fins al Modernisme no hi ha cap poeta d’importància: Manuel González Prada, que inicià una nova consciència política, alhora s’anticipa a l’esperit del Modernisme. Dins el Modernisme cal citar José Santos Chocano i José María Eguren. L’avantguarda s’inicià sota el signe del marxisme preconitzat per l’assagista José Carlos Mariategui, director de la revista Amauta (1926-30) i sota la influència dels llibres d’Alberto Hidalgo, un peruà resident a Buenos Aires. César Vallejo fou el gran poeta de l’avantguarda que aconseguí com ningú de combinar el parnassianisme i el simbolisme amb el més profund realisme peruà. Artistes de la prosa foren: Ventura García Calderón, Abraham Valdelomar i César Falcón. En la generació immediata, la poesia es mou entre la recerca d’una sensibilitat nova pels camins del dadaisme, creacionisme i surrealisme, o bé es decanta cap a una línia compromesa peruanista o política; el tema principal de la primera és el mestissatge com a essència de la nacionalitat peruana, i de la segona els esdeveniments de la Guerra Civil d’Espanya i les agressions feixistes i nazis que provocaren la Segona Guerra Mundial. En prosa domina la narrativa realista al servei de temes indigenistes, regionalistes o bé urbans. S'hi destaquen Ciro Alegría i José María Arguedas, que tractaren del problema de l’indi amb un realisme d’actitud socialista. Tot seguit apareix la denominada “generació del 50”, molt influïda en poesia pel surrealisme i en narrativa per Joyce, Kafka, Proust, l’existencialisme i la narrativa nord-americana del sXX. Sebastián Salazar Bondy fou el gran propulsor d’aquesta generació, que cerca en narrativa especialment camins diferents de l’indigenisme i que considera que novel·lar és fascinant no sols des del punt de vista creatiu, sinó vital. Formen aquesta generació: Eleodoro Vargas Vicuña, Carlos Zavaleta Rivera, Julio Ramón Ribeyro, Enrique Congrains Martín, Luis Loayza, Oswaldo Reinoso i, sobretot, Mario Vargas Llosa, que arrela en els narradors peruans anteriors o coetanis i porta a la culminació, a la difusió internacional, un procés netament i essencialment peruà. Posteriorment ha sorgit un nou grup de narradors entre els quals es destaquen Alfredo Bryce Echenique, Miguel González Viaña i Julio Ortega, també poeta i dramaturg, així com els nous poetes Javier Heraud, Winston Orrillo, Rodolfo Hinostroza, Mirko Laner i Abelardo Sánchez, entre d’altres.
f
Literatura