Enfront del que hom pot anomenar pessimisme espontani o natural, que fa una valoració relativament pessimista de l’home (com a radicalment egoista), i que pot portar a una positiva actitud de comprensió i tolerància envers el proïsme, el pessimisme pròpiament dit sol desembocar en el nihilisme —tipificable en filosofia com la del primer Sartre— o en una concepció social autoritària —representable en doctrines com la de Hobbes—; més difícil és, tanmateix, de mesurar el grau de pessimisme que rau en la base d’actituds com la de l’escepticisme i agnosticisme o com les de tipus dualista, sobretot les que estableixen el mal com a principi intrínsec de la realitat juntament amb un altre principi contraposat. Bé que el pessimisme ha aflorat al llarg de tota la història del pensament, hom sol emprar el terme en referència al corrent filosòfic que assolí una particular ascendència al s XIX, amb manifestacions cosmovisionals (Schopenhauer, Eduard von Hartmann fins a un cert punt, etc) o poètiques (Leopardi, lord Byron, etc).
m
Filosofia