i petrarquisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

petrarquisme

substantiu masculím
Literatura
literatura lit
Moviment poètic consistent en la imitació de la lírica de Petrarca, i gairebé només del seu Canzioniere, en el món occidental, especialment romànic, dels s. XIV-XVIII.

De fet és un manierisme que beu de les frases, imatges i versos amorosos de Petrarca, exagerant-ne els defectes (és a dir, preciosisme, reiteracions, subtileses). A Itàlia té tres moments: un primer petrarquisme (s. XIV-XV), amb les figures del Tebaldeo, el barceloní Cariteo i, sobretot, Serafino Aquilano; un segon petrarquisme (segle XVI), que torna al veritable Petrarca i, per obra de Bembo, l’eleva a la categoria de model de poesia (bembismo) amb la redacció de florilegis, rimaris i vocabularis; hi destaquen com a poetes Tansillo i Di Costanzo. Neix aleshores un antipetrarquisme (per exemple Aretino) que dominarà al s. XVII i serà succeït pel tercer petrarquisme de l’Arcàdia (a través dels cinccentistes, especialment Di Constanzo), que persistirà fins al s. XIX (Foscolo, Leopardi, Carducci, els dos darrers autors d’edicions comentades). Fora d’Itàlia el petrarquisme es basa en plagis i paràfrasis dels poetes del s. XV. A Alemanya i a l’est d’Europa la influència fou mínima; a França, derivant de Serafino Aquilano, influeix sobretot en Ronsard (a través de Bembo) i, en general, en La Pléiade, i persisteix fins a Lamartine; a Anglaterra arriba per mitjà de La Pléiade i es fa palès en els preshakespearians i en Milton. N'hi ha proves abundoses en la literatura portuguesa (Sá de Miranda i Camões) i en la castellana dels s. XVI-XVIII, tan intensament influïda per la italiana: tothom és petrarquista, des de Garcilaso (i Boscà) passant per Herrera fins a Góngora.

Col·laboració: 
DRo
Llegir més...