Hom els troba inscrits a la piràmide d’Unas, darrer faraó de la dinastia V (el primer cop que estan documentats), a les de quatre reis de la VI (Teti, Pepi I, Merenre Antiemsaf I i Pepi II), a les de tres dones d’aquest darrer sobirà i a la d’un faraó de la VIII, Ibi (~2167-2164 aC). No tots, però són presents en cadascuna d’aquestes piràmides (en la d’Unas, per exemple, només n'hi ha 228). Apareixen agrupats sense ordre fix i són de naturalesa freqüentment contradictòria, car mentre uns reflecteixen el ritual dels reis, d’època molt antiga, d’altres es fan ressò de la doctrina solar heliopolitana i d’altres, a l’últim, de les creences osiríaques. La data de llur composició és controvertida: per a alguns especialistes, és anterior a la unificació d’Egipte (3100 aC) i per a d’altres tingué lloc entre les dinasties III (~ 2686-2613 aC) i V (~2494-2345 aC). A partir del període heracleopolità (~2160-2040 aC), s’inicià una democratització dels usos funeraris, de forma que els nobles i els prepotents s’apropiaren de fórmules fins aleshores privatives del faraó. Aquest procés es prolongà durant el Regne Mitjà (2040-1786 aC) i fruit d’això fou la incorporació d’alguns sortilegis dels texts de les piràmides en una altra col·lecció, que en comprèn també de nous, els famosos texts dels sarcòfags que apareixen inscrits a l’interior dels taüts del període. Destinats a protegir el difunt dels perills existents a l’altre món, no reaparegueren fins a l’època saïta (664-525 aC). En deriva una nova col·lecció d’encanteris, mal anomenada llibre dels morts (en egipci, Llibre de sortir durant el dia), escrita sobre papir i de gran difusió en el Regne Nou (1567-1085 aC) i a la Baixa Època.
m
pl
Religió