Els moviments passius d’aquests organismes són predominants sobre els actius. En les comunitats planctòniques és constant la pèrdua de biomassa per sedimentació. La suspensió dels organismes planctònics és aconseguida mitjançant el moviment, o bé reduint la densitat mitjançant cambres o bombolles de gas, grans vacúols, gotes d’oli, augmentant les superfícies de contacte amb l’aigua (cilis, membranes), però, sobretot, allò que ha de subvenir a aquesta pèrdua suplementària ha d’ésser la multiplicació de les espècies. Per tant, el quocient de producció biomassa ha d’ésser relativament alt. La taxa de renovació ràpida es manifesta, sobretot, en els productors primaris (fitoplàncton), amb una taxa de renovació mitjana compresa entre 2 i 15 dies. El plàncton té característiques de comunitat poc madura: organismes de vida curta, molt prolífics i poc especialitzats, i formes d’alimentació automàtiques, com la filtració. L’estratificació o heterogeneïtat vertical del plàncton és relacionada amb una distribució no uniforme de certs paràmetres físics: intensitat de llum, concentració d’elements nutritius, turbulència i existència de discontinuïtats de tipus de la termoclina i de la superfície de l’aigua. La turbulència i els nutrients defineixen l’estratègia de les espècies en llur adaptació a la vida planctònica. El fitoplàncton, o plàncton vegetal, és la porta d’entrada d’energia solar en l’ecosistema i, per tant, la base del seu manteniment, perquè concentra en els seus teixits matèria orgànica ( fotosíntesi), que és la força nutritiva que incorporarà el zooplàncton, o plàncton animal. Els factors limitadors de la producció de fitoplàncton són, fonamentalment, els elements nutritius i la llum; per això, la més gran densitat de fitoplàncton es troba sobretot en els 50 m immediatament inferiors a la superfície. En la composició del fitoplàncton predominen els petits flagel·lats, dinoflagel·lades, diatomees, esquizofícies i feofícies. El zooplàncton constitueix el següent o els següents nivells de les cadenes tròfiques dels ecosistemes aquàtics. En ell es troben representats, pràcticament, tots els grups zoològics (larves o individus adults): protozous, celenterats, larves de mol·luscs, equinoderms, cordats i, sobretot, crustacis, que omplen pràcticament el segon nivell tròfic. Dins el zooplàncton hi ha grups fitòfags, carnívors i omnívors. L’estudi del plàncton adquireix veritable importància quan són reconeguts els elements de menors dimensions, que són els més importants, perquè d’ells depenen els altres organismes més o menys corpulents. Mitjançant xarxes de malla fina, V&Thompson (1828) i J&Müller (1844) arribaren a recollir i a descriure molts d’aquests petits organismes. La producció primària de la mar és deguda al funcionalisme de bona part dels individus planctònics. El conjunt format pel plàncton, part viva en suspensió, i el prípton, fracció sense vida i constituïda per restes i excrecions d’éssers vius, etc, rep el nom de sèston. El mesoplàncton és constituït per organismes que solament durant una part de llur cicle formen part del veritable plàncton, també anomenat holoplàncton. Per a la recol·lecció i l’estudi del plàncton hom utilitza les xarxes clàssiques de seda o niló, de forma cònica, que retenen fins el mesoplàncton i cert microplàncton. També són útils les ampolles d’immersió, filtres de cel·lulosa de porus fi (0,4-0,8 μ), etc. La recol·lecció del plàncton forneix importants dades sobre la proximitat de moles de peixos i balenes. Diverses formes de plàncton (especialment de zooplàncton) tenen interès com a font de noves proteïnes per a l’alimentació humana i per a pinsos. Els problemes estan en la seva escassa digestibilitat i en el fet que un consum excessiu produiria desequilibris ecològics.
m
Ecologia