Substitueix els ingredients tradicionals del poema, com ara el ritme, el metre, l’estrofa i la sintaxi, per un sistema expressiu nodrit bàsicament per elements extrets dels repertoris tipogràfics, del dibuix, del gravat, de la fotografia i dels codis d’informació no lingüística, sovint inserits en la vida quotidiana. Si bé el paper acostuma a ésser el suport habitual, això no és obstacle per a fer servir també objectes volumètrics, la forma i la funció dels quals poden ajudar a la definició del poema, tal com poden fer-ho el lloc que aquest ocupa en la superfície total sobre la qual es disposa, els colors emprats o les virtualitats cinètiques de les parts de la composició. Situada a la cruïlla de la literatura i les arts plàstiques i generada com a reacció de la poesia tradicional, la poesia visual fou denominada inicialment poesia concreta, nom que li donaren els membres del grup brasiler Noigambres (D.Pignatari, A.de Campos i H.de Campos) a partir del 1955, i que acceptà tot seguit el bolivià actiu a Suïssa E.Gomringer, primers difusors internacionals del corrent. A nivell mundial destaquen F.Kriwett, O.Falhström, J.Campal, J.Kolar, E.Micino i S.Niikumi. Tot i que hi hagué precedents immediats, com J.M.Junoy i J.Salvat- Papasseit, als Països Catalans la primera exposició de poesia visual tingué lloc a Lleida el 1971, amb poemes de J.Brossa, J.Iglesias del Marquet i G.Viladot. L’any següent C.Camps i Mundó i S.Pau i Bertran protagonitzaren la primera mostra barcelonina. A partir d’aleshores hom organitzà diverses manifestacions, tant col·lectives com individuals, sovint amb participació internacional. El 1982, una exhibició col·lectiva a la Fundació Miró, de Barcelona, aplegà una cinquantena d’autors del gènere actius a la Catalunya del Nord, les Illes, el País Valencià i el Principat. A més dels esmentats sobresurten J.M.Figueres, R.Canals i Guilera, J.Brustenga-Etxauri, J.Vallès, J.Sala i Sanahuja, A.Ràfols i Casamada, X.Canals, J.M.Calleja, P.Gifreu, J.Rabascall i A.Terrades.
f
Literatura