Els humans són l’únic reservori dels virus, i el contagi és del tipus de les infeccions entèriques (per via fecal-oral o també per la ingestió d’aigua o d’aliments contaminats). Afecta sobretot la població infantil, i apareix sobretot en zones amb males condicions sanitàries i d’higiene. Al voltant del 90% dels infectats són asimptomàtics o bé tenen símptomes lleus, i superen la malaltia sense o amb poques seqüeles. En la resta, l’afectació més comuna és la paràlisi de les cames, generalment permanent. En alguns casos es produeix la mort per paràlisi de la musculatura respiratòria. Han estat identificats tres virus de la poliomielitis antigènicament ben definits: tipus I (Brunhilde), tipus II (Lansing) i tipus III (Leon).
Després de penetrar el virus per via faríngia o intestinal a l’organisme, es produeix una fase de virèmia que dona lloc a la malaltia menor, i tres o quatre dies després es produeix la invasió del sistema nerviós (en els individus no immunitzats), especialment de les cèl·lules motores de la medul·la, la qual cosa origina la malaltia paralítica. La malaltia menor o poliomielitis abortiva es caracteritza per símptomes de les vies respiratòries altes, trastorns gastrointestinals i símptomes d’infecció inespecífica. La forma paralítica comuna o espinal clàssica és precedida d’un període preparalític, amb febre, cefalàlgies, hiperalgèsia i signes d’irritació meníngia, etc. La fase paralítica és iniciada amb dolor en els músculs innervats per les motoneurones afectades, seguit de paràlisi flàccida, amb hipotonia, arreflèxia i, posteriorment, atròfia. En el líquid cefalorraquidi apareix pleocitosi i hiperalbuminorràquia.
Coneguda des de molt antic, la poliomielitis és associada sobretot amb condicions d’higiene deficient, bé que encara fins a la primera meitat del segle XX hi hagueren epidèmies en països desenvolupats. El 1952 Jonas Salk desenvolupà la primera vacuna efectiva a partir de soques inactivades del virus, i el 1961 Albert Sabin introduí la vacuna oral, molt més fàcil d’administrar. El 1988 l’Organització Mundial de la Salut emprengué la primera campanya mundial d’erradicació de la poliomielitis, i en les tres dècades següents el nombre de casos disminuí fins el 99%. De les tres soques del virus, el tipus 1 es declarà erradicat el 1999, i des del 2012 no hi ha hagut casos coneguts del 3. El 1994 l’OMS declarà el continent americà lliure de poliomielitis, el 2002 la Xina i Europa i el 2011 l’Índia. Oficialment endèmica des del 2013 només a l’Afganistan, Nigèria i el Pakistan, el 2020 l’OMS declarà el continent africà lliure de la malaltia.