D’una banda, polisèmia s’oposa a monosèmia, semblantment a com un mot del vocabulari general s’oposa al terme d’un vocabulari científic o especialitzat, amb un significat únic. D’altra banda, polisèmia s’oposa a homonímia, tot i que la línia diferencial entre totes dues és sovint molt fluïda. En tot cas, la distinció pot sorgir de la consideració diacrònica dels mots: un mot polisèmic, a partir d’una etimologia concreta, ha anat prenent diversos significats més o menys analògicament; dos mots homònims (iguals d’aparença, fònica o gràfica, però ben distints de significat) provenen d’etimologies distintes, però han arribat a coincidir formalment per evolució fonètica, per exemple, negar (=declarar, dir que no) i negar (=ofegar, inundar), deu (=nombre) i deu (=origen d’una font). Amb tot, sincrònicament, és a dir, en la consciència lingüística dels parlants d’un estadi de llengua determinat, polisèmia i homonímia poden ésser identificats.
f
Lingüística i sociolingüística