Hom els obté mitjançant la reacció d’alcohols dihidroxílics amb diisocianats, d’acord amb l’esquema
Una major funcionalització en el component alcohòlic condueix a polímers ramificats i entrecreuats. Industrialment, els diïsocianats més emprats en la preparació de poliuretans són el diisocianat de tolilè, conegut com a TDI, i constituït generalment per una barreja dels isòmers 2,4 i 2,6, i el 4,4'-diisocianat de difenilmetà, conegut com a MDI. Com a component hidroxílic hom sol emprar un polièter lineal de cadena curta o, per a algunes aplicacions especials, un polièster, també de cadena curta, com la ricinoleïna. Els poliuretans cobreixen un marge molt ample de propietats d’acord amb l’entrecreuament de llurs cadenes i la natura dels monòmers que els constitueixen. Poden ésser termoplàstics o termoestables i troben aplicació en la fabricació d’escumes i fibres, tant rígides com flexibles, recobriments superficials, composicions per a emmotllament, adhesius i elastòmers. Utilitzat en agricultura com a substrat en conreus fora de sòl, en forma d’escuma. És totalment inert, lleuger, d’estructura estable i de gran porositat (97-98%). També té una gran capacitat de contenir aigua i un gran aireig. Un desavantatge d’aquest material és que hi ha problemes en la seva fertilització, atès que l’aigua és ràpidament eliminada i, per tant, no hi ha retenció de nutrients. Les seves propietats físiques fan que sigui un excel·lent substrat per a conreus hidropònics, i és molt utilitzat en vivers per a la germinació de llavors.