Tenia la mateixa finalitat, però una vida més monàstica i amb esperit congregacional. El papa Honori II l’aprovà el 1126, i el 1134, a la mort del fundador, tenia ja trenta cases, el 1160 eren un centenar i arribaren a les mil tres-centes a la fi del s XIII. S'establiren a Catalunya el 1148 seguint la crida del papa Eugeni III al concili de Reims per a ajudar el comte Ramon Berenguer IV a la conquesta de Tortosa i de Lleida. El 1149 el comte cedí a l’orde un alou a Vallclara del Montsant per fundar-hi un monestir, que tingué per únic abat Frederic, ja que sols subsistí fins el 1151. L’autèntic introductor de l’orde fou l’ermità Joan d’Organyà, que en fusionar els seus ermitans convertits en premonstratencs el 1166, gràcies a la generositat del comte Ermengol VII d’Urgell, amb la comunitat establerta per Guillem d’Anglesola el mateix 1166 a Bellpuig de les Avellanes (Noguera) donà lloc a la creació de la gran abadia de Bellpuig de les Avellanes, la més important de l’orde als Països Catalans i la que donà origen a la resta de cases del país: el santuari marià de Santa Maria de Bonrepòs (1205-24) (Pallars Jussà), Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229-1340) al Segrià, Santa Maria de Mur (1235) (Pallars Jussà), retornat a pabordia augustiniana després d’una llarga polèmica, i Santa Maria d’Artà o Bellpuig d’Artà (Mallorca Oriental). Les cases catalanes depenien de la circaria de Gascunya, perquè tenien com a matriu el monestir de Casadieu. El 1568 Felip II intentà convertir les cases premonstratenques hispàniques en monestirs jerònims, però els premonstratencs reeixiren a conservar llur independència i formar una congregació hispànica (1593), a la qual Bellpuig mai no es volgué unir, a desgrat d’ésser considerada oficialment unida a la congregació; subsistí fins a l’exclaustració del 1835. Un intent de restaurar l’orde el 1865 no reeixí.
f
m
adj
Cristianisme