Originàriament és el qui parla en nom del déu i n'anuncia la voluntat. Així, entre els grecs, era el qui interpretava els oracles (oracle); també entre els hebreus el nabí era bàsicament un visionari extàtic. D’ací vénen els sinònims de vident, endeví. Al llarg de l’evolució del profetisme bíblic, el mot finalment indicà només els homes reconeguts com a autèntics inspirats, que rebien les comunicacions divines també en somnis o en visions, o per inspiració interior, i sovint eren taumaturgs. Llur paper fou decisiu en la vida del poble d’Israel. La tradició judeocristiana n'ha reservat el nom, ultra als més antics, com Dèbora, Samuel, Natan, Elies i Eliseu, dels quals no han restat escrits, als autors suposats dels llibres profètics. Ja al llindar del Nou Testament, Joan Baptista i el mateix Jesús són reconeguts profetes i fins com a antics profetes ressuscitats. Durant el primer segle del cristianisme altres homes inspirats reprengueren la tradició del profetisme. El significat del mot no canvia quan és atribuït a Mahoma.
m
Religió
Bíblia