Amb aquest nom hom sol reduir els termes autòctons equivalent en altres estats: Finlàndia, Iran, Iraq, Laos, Mongòlia, Pakistan, etc. L’antecedent immediat de l’actual divisió provincial a l’Estat espanyol està en la realitzada l’any 1808 per Josep Bonaparte en 38 prefectures ((prefectura)). Prescindint de l’anterior, Napoleó publicà un decret, datat a París el 1810, que establia els governs particulars de Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia, que preparava llur annexió a França. El 1810 el governador general de Catalunya, mariscal Auguereau, fixà les capitals de quatre departaments catalans a Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell. Decretada l’annexió de Catalunya a l’Estat francès (1812), queden establerts els quatre nous departaments del Principat (departament). La divisió aprovada en les corts de Cadis establia una sola província per a la totalitat del principat de Catalunya, però el 1813 un nou propòsit territorial el tripartia a base de dues províncies marítimes amb capitals a Barcelona i Tarragona i una d’interior amb capital a la Seu d’Urgell. Ferran VII arraconà el projecte i subsistí la divisió anterior a l’ocupació francesa, fins el 1820, en què hom tornà a la divisió del 1813. El 1822, amb caràcter provisional fou aprovat d’establir 52 províncies a l’Estat espanyol i s’hi preveia l’esquarterament del Principat, amb les capitals provincials a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i del Regne de València, amb capitals a Castelló de la Plana, València, Xàtiva i Alacant. La província amb capital a Barcelona rebia el nom restringit de Catalunya. Aquesta divisió quedà anul·lada el 1823. El decret del 30 de novembre de 1833 establia la divisió de l’Estat espanyol en 49 províncies (50 d’ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i Alacant, i una a les Illes Balears amb capital a Palma. Cada província quedava dotada d’un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en el seu origen era d’elecció democràtica popular. El 1913 fou autoritzada la constitució de la Mancomunitat de Catalunya que incloïa les quatre províncies del Principat, i el 1932 es constituí la Generalitat, que decretà (1936) una divisió de Catalunya en nou regions o supercomarques i 38 comarques. El 1939 la desaparició de la Generalitat comportà el restabliment de les quatre províncies catalanes. Els límits de les fronteres provincials tallen pel mig zones d’identitat fisiogràfica, històrica i socioeconòmica i no respecten els límits naturals, particularment pel que fa a les províncies valèncianes, dins les quals queden elements castellans i aragonesos. Igualment les províncies del Principat exclouen terres de parla catalana que són assignades a les tres províncies en què fou dividit Aragó. Els territoris catalans annexionats a França, amb l’afegit de la comarca llenguadociana de la Fenolleda, formen el departament dels Pirineus Orientals, establert per l’Assemblea Constituent Francesa del 1790.
f
Geografia