El mot púlsar és la forma catalanitzada de l’acrònim del terme anglès pulsating radio source (‘radiofont polsant’). Els primers púlsars foren descoberts, per atzar, per A.Hewish i Jocelyn Bell Burnell l’any 1968 i actualment hom en coneix uns 350. S'accepta actualment que els púlsars són estels de neutrons que giren molt ràpidament. Un estel de neutrons és un astre constituït quasi exclusivament per neutrons, els quals, sotmesos a pressions i densitats extremament elevades, constitueixen el que hom anomena un gas degenerat. Hom accepta també que, en general, els estels de neutrons tenen l’origen en les explosions de supernovae (supernova). D’altra banda, el mecanisme que explica l’emissió per part dels púlsars dels impulsos radioelèctrics es basa en el fet que els estels de neutrons són sotmesos a un camp magnètic molt intens i en el fet que tenen en llur superfície càrregues elèctriques (protons i electrons) que són originades en la desintegració dels neutrons de la superfície. En aquestes condicions els electrons emeten una potent radiació electromagnètica, mitjançant el fenomen de la radiació de sincrotró, la qual emissió és fortament direccional. Així, bé que l’emissió del púlsar és contínua, únicament arriben a la Terra les ones emeses quan el feix de radiació és orientat cap a la Terra, circumstància que, per efecte de la rotació del púlsar, es va repetint periòdicament. Els darrers anys hom ha descobert mil·lipúlsars, és a dir, púlsars que emeten radiació a intervals de mil·lisegons. Des del radiotelescopi d’Arecibo, a Puerto Rico, hom descobrí el púlsar PSR 1957+20, que té una polsació de 622 vegades per segon i que és eclipsat per un company cada 9 hores i 17 minuts. Hom creu que els mil·lipúlsars són formats per sistemes binaris en què un d’ells gira molt ràpidament a causa de la massa que xucla del seu company. Molts púlsars binaris semblen consistir en un estel de neutrons i una nana blanca, en òrbita circular, però també poden consistir en dos estels de neutrons o tenir òrbites excèntriques, com el PSR 1820-11, que es podria haver format en l’explosió asimètrica d’una supernova. Hom també ha vist que alguns púlsars podrien tenir algun planeta al seu voltant, però aquesta és una dada que cal confirmar. Hom creu que un d’ells és l’anomenat PSR 1257+12, al voltant del qual girarien un parell de planetes. Fins i tot alguns astrofísics pensen que la coexistència de púlsars amb planetes pot ésser usual.
m
Astronomia