El quartet vocal polifònic, ja emprat a l’edat mitjana, fou divulgat pels compositors flamencs d’ençà del s. XV. En la música instrumental, el quartet esdevingué freqüent d’ençà de la fi del s. XVII, i al XVIII es generalitzà, especialment el quartet de corda (per a dos violins, viola i violoncel), considerat per molts com la forma ideal de música de cambra per la seva austeritat. Sovintejà, però, el quartet basat en altres instruments; sovint una flauta, un oboè, un clarinet, etc, feia les funcions de primer violí, amb acompanyament de la resta de la corda. També s’introduí el quartet per a piano i corda i altres combinacions diverses. Hom considera F.Joseph Haydn el gran desenvolupador del quartet de corda, al qual donà una dimensió intel·lectual que fou seguida per W.A.Mozart i eixamplada per Beethoven. Altres autors de quartets de corda destacats són, a l’àrea germànica, Schubert, Schumann, Brahms i, en menor grau, Mendelssohn; entre els italians es destacaren Boccherini i Cherubini, i han assolit difusió modernament els de Rossini; en altres camps s’han difós els de K.Stamitz, Dvořák, Smetana, etc. La majoria dels compositors dels s. XIX i XX han escrit algun quartet de corda, pel prestigi d’aquesta forma. Al s. XX s’han destacat els de Debussy, Ravel, Béla Bartók, Schönberg i Alban Berg, entre altres.
m
Música