i racionalisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

racionalisme

racionalismo (es), rationalism (en)
substantiu masculí m filosofia filos
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font radicalment molt més vàlida que l’experiència sensible o l’experiència afectiva, o àdhuc l’única font absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la interpretació veritable de la realitat.

Contraposat tant a l'empirisme i a l'irracionalisme com, consegüentment, a l'escepticisme, el racionalisme es pot discernir a gairebé totes les èpoques, des de Parmènides fins a Hegel —els seus dos representants més extrems—, bé que troba la seva típica i més estricta expressió en el corrent filosòfic que, als s. XVII i XVIII, recull, d’una banda, el desig d’emancipació per part de l’home de tota fe religiosa sobrenaturalista i, d’altra banda, l’entusiasme provocat pels grans descobriments científics de l’època moderna. En aquest sentit estricte, el racionalisme correspon al conjunt de sistemes especulatius elaborats per Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz, caracteritzables per una clara pretensió d’abast universal i per una estructura lògica voluntàriament semblant a la de la matemàtica, considerada aleshores com a ideal de ciència; expressió de les necessitats de la nova classe ascendent, la burgesia, que pretenia d’afermar el seu estil de vida sobre bases establertes autònomament, el racionalisme d’arrel cartesiana s’estén des dels termes gnoseològics (criteri de certesa, innatisme de les idees “Clares i distintes”, vinculació de la raó humana a Déu com a garantia última de la veritat, però comprès alhora sols racionalment) fins als metafísics i ètics (concepció de la substància i de la causalitat intersubstancial en sentit mecanicista, pel que fa al món natural, o ocasionalista, en relació amb el problema de cos i ànima; comprensió de la llibertat en la línia d’una elecció segons el motiu més sòlid; i, consegüentment, interpretació intel·lectualista del bé i de les virtuts morals). La nova impostació, en el sentit de l’idealisme absolut, que Hegel féu del racionalisme —a partir i més enllà de la crítica d’aquest feta per Kant, el qual intentà d’establir els límits de la raó— determinà, d’una banda, el sorgiment de tota una reacció antiracionalista, enfront de la qual s’ha donat, d’altra banda, un moviment, d’arrel racionalista, però que alhora ha invocat una intenció de cientificitat, antiidealista, representat tant pel neopositivisme com pel materialisme marxista [LlCu]

Col·laboració: 
LlCu
Llegir més...