Fou descobert l’any 1898 per P.Curie i M.Curie, que l’identificaren com a principal causant de la radioactivitat de la uraninita, i fou aïllat pur per M.Curie mitjançant electròlisi de solucions de clorur de radi (RaCl2) l’any 1911. És un element rar que es troba en equilibri radioactiu en els minerals d’urani, en proporció de 300 mg per tona d’urani, provinent de la desintegració radioactiva del 238U. El seu isòtop més important és el 226Ra, amb una vida mitjana de 1 620 anys, i en són també coneguts 13 isòtops més, amb masses que van de 213 a 230 i que gaudeixen de vides mitjanes molt més curtes. L’obtenció de l’element a partir dels seus minerals té lloc per coprecipitació amb el bari en forma de carbonats, transformació d’aquests en els bromurs BaBr2 i RaBr2, enriquiment per cristal·lització fraccionada i purificació per bescanvi iònic seguida de reducció electrolítica del bromur. El metall és de color blanc d’argent amb llustre metàl·lic, i s’enfosqueix ràpidament en l’aire. Presenta luminescència tant en forma elemental com combinat. Reacciona amb l’aigua alliberant-ne hidrogen i presenta, accentuada, la reactivitat general dels alcalinoterris, com també llurs propietats generals. El radi troba nombroses aplicacions, derivades de la seva radioactivitat, la qual es posa de manifest per la reacció 22688Ra →22286Rn + 42He. Així, és emprat, mesclat amb beril·li, per a la fabricació de fonts de neutrons, atès que la radiació α que emet és de suficient energia (5,8 MeV) per a provocar reaccions nuclears en elements lleugers: 94Be + 42He →126C + 10n. Troba també aplicació en la preparació de pintures luminescents i en medicina, per al tractament de tumors (radioteràpia). Això no obstant, atès que la radiació γ, activa, no prové directament de l’element sinó del seu primer terme de descomposició, el radó-222, va essent reemplaçat progressivament per aquest en l’esmentada aplicació. D’aquesta manera, l’aplicació mèdica actual més important del radi és la producció de radó. El radi i els seus composts presenten una elevada toxicitat per als éssers vius. Per la seva similitud amb el calci, té tendència a acumular-se en els ossos, on la radiació γ pot produir lesions als centres productors de glòbuls vermells de la medul·la òssia, que originen anèmia aplàstica i també sarcomes. El contingut total permissible de radi en l’organisme humà és de 0,1 μg. D’altra banda, la radioactivitat del radi, un gram del qual experimenta per segon 3,7 T 101° desintegracions, ha donat lloc a la definició de la unitat de radioactivitat anomenada curie.
Propietats físiques del radi 226
| nombre atòmic | 88 |
| pes atòmic | 226,02 |
| estructura electrònica | [Rn] 7s2 |
| estats d’oxidació | +2 |
| densitat | 5,0 g/ml |
| punt de fusió | 700ºC |
| punt d’ebullició | 1 140ºC |
| radi iònic (Ra+2) | 1,43 Å |
| potencia d’ionització, en eV | I: 5,279 |
| II: 10,147 |