Fou descobert l’any 1900 per F. E. Dorn, que l’anomenà “emanació del radi”, i aïllat l’any 1908 per W. Ramsay i R. W. Gray, que l’anomenaren nitó. En són coneguts 18 isòtops, tots radioactius, alguns dels quals reben noms específics d’acord amb l’element del qual provenen: 220Rn (toró), 219Rn (actinó). El més estable d’aquests és el 222Rn, que s’originia a partir del 226Ra mitjançant emissió α, gaudeix d’una vida mitjana de 3,8 dies, i origina poloni per emissió α: 22286Rn →21884Po + 42He. El pes atòmic de l’element respecte a aquest isòtop és de 222, 02. El 222Rn és un gas monoatòmic incolor, que es liqua a —71°C, amb una densitat de vapor en condicions normals de 9,72 g/l. És lleugerament soluble en l’aigua i apreciablement en líquids orgànics. Hom l’obté fent bombollejar aire a través de solucions de sals de radi i separant-lo de l’aire recollit. Presenta un primer potencial d’ionització de 10,7 eV i forma alguns composts, el més ben caracteritzat dels quals és el fluorur (RnF2), a més de diversos clatrats. El radó troba aplicació fonamentalment en medicina, puix que substitueix amb avantatge el radi en el tractament de tumors, atesa la rapidesa amb què perd activitat, la qual cosa fa sovint innecessari el procés de desimplantació. És també emprat en estudis cinètics per les propietats ionitzants de les partícules α que emet. El radó presenta una elevada toxicitat deguda tant a ell mateix com al poloni que origina en la seva desintegració radioactiva.
m
Química