i ramaderia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

ramaderia

ganadería (es), cattle raising (en)
substantiu femeníf
Zootècnia
ganadería (es), cattle raising (en)
Ramat d’ovelles (Badajoz)
© Lluís Prats
ramaderia ram
Conjunt d’activitats humanes relacionades amb la cria i el comerç de bestiar de renda, gros o menut.

En l’actualitat cal distingir la ramaderia transhumant (en la qual els ramats segueixen l’evolució de les pastures i canvien de regió, de vegades fins tres cops l’any) i la ramaderia estant o ramaderia amb estabulació, total o lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot ésser agrícola o industrial). En la ramaderia agrícola l’aliment del bestiar és sembrat i recol·lectat per l’home, generalment prop de l’estable o dels estables, mentre que la ramaderia industrial sol ésser independent de l’agricultura, i els aliments dels animals, generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres sistemes de ramaderia esmentats coexisteixen actualment i no és presumible pensar que cap d’ells desaparegui del tot. Els inicis de la ramaderia van lligats a les primeres manifestacions del Neolític, quan l’home comença a ésser capaç de sotmetre a domesticació els animals que volia dominar per tal d’obtenir-ne aliment (ovella, cabra, ren, etc.) o per tal d’incorporar-los a la seva explotació o a la seva col·laboració, especialment en les tasques agrícoles i de transport (cavall, bou, ruc, etc.). En el primer cas, donat especialment en cultures estèpiques, el qui sotmet els animals a domesticació és el caçador, mentre que en el segon, donat especialment en civilitzacions riberenques, és l’agricultor. La ramaderia era primitivament transhumant, i no fou fins al començament del segle XIX que, amb la formació de grans nuclis de població i el consegüent augment de consum, en aquests nuclis, de carn, llet, etc., fou rendible el conreu d’aliments per al bestiar. La ramaderia industrial, sorgida recentment, va molt lligada amb l’evolució dels pinsos i és especialment emprada per als porcs i l’aviram.

La ramaderia a la segona meitat del s. XX

Durant els últims temps hi ha hagut una profunda transformació en les condicions de l’explotació ramadera. La creixent mecanització agrícola ha permès una baixa relativa en el cost del farratge i també dels cereals, bé que els sectors oví i boví han tingut una evolució més lenta pel paper que ocupa l’herba en la seva alimentació. També, d’altra banda, han avançat les tècniques de conservació i dessecament del farratge, la qual cosa permet la creació d’explotacions més grans a les zones de prat. Tendeix així a desaparèixer la vella associació ramaderia-agricultura, almenys en el pla geogràfic. La moderna explotació ramadera tendeix a localitzar-se prop dels mercats, cosa que a escala mundial significa que els països productors, com els EUA o els països del NW d’Europa, depenen més que abans de la importació de productes de l’exterior, perquè han d’adquirir pinsos o, més sovint, les primeres matèries per a elaborar-ne. La mateixa redistribució es va produint a l’interior de cada país. La ramaderia es concentra bé on la mà d’obra rural és abundosa o bé a la proximitat de les zones de fort consum. Aquestes transformacions també influeixen sobre l’estructura dels circuits de comercialització, escurçant els circuits entre producció i consum per l’eliminació d’intermediaris. A vegades el productor perd la seva independència en quedar integrat dins les cadenes de distribució, per a les quals treballen els ramaders. Els progressos de la ramaderia han de produir-se per un increment de la productivitat per selecció de races, augment del nivell sanitari i procés tecnològic, més que no pas pel pur increment quantitatiu. Aquest, de fet, ha estat moderat. En el període 1964-74 l’increment de bestiar boví, el de més relleu quantitatiu, fou del 18,8%. L’augment més significatiu correspongué als principals ramaders, a l’URSS (24,4%), segon productor mundial, mentre que el país capdavanter en tècnica, els EUA, experimentà un creixement molt pròxim a la mitjana (19,5%). L’increment fou molt fort en un gran país ramader sud-americà, l’Argentina, amb el 45%. Hom pot dir, en conjunt, que la producció de carn bovina és dominada pels països esmentats, més els de l’Europa Occidental, bé que aquesta última regió és més forta en la producció de llet. Molt més estable és la cabanya ovina, amb només un increment del 2,4% el mateix decenni. El nombre de caps de dos tradicionals productors de llana de l’hemisferi sud, Austràlia i Nova Zelanda, minvà el 7%. Per contra, també en aquest cas l’URSS mostrà increment, superior a la mitjana (6,5%). Però l’avanç més important correspongué a la Xina, amb el 23,7%, i que ocupa el tercer lloc mundial pel nombre total de caps. Pel que fa al bestiar porcí, l’increment els anys considerats fou ja molt elevat (25,6%). La Xina, per si sola, comptava amb el 35,7% dels caps, i l’augment fou del 32,8%. L’abans segon país ramader, EUA, veié créixer el nombre de caps només el 8,9%, mentre que l’URSS els ha sobrepassats, amb un increment del 70,7%. La ramaderia porcina, juntament amb l’aviram, és potser la branca que ha gaudit d’una modernització més ràpida. També Alemanya, Polònia, el Brasil i Mèxic s’hi destaquen. Aquest bestiar és també el que ocupa, en el seu vessant domèstic, en proporció, un lloc més destacat dins el món subdesenvolupat, on, en general, les condicions no són les més escaients per a la intensificació d’un sector ramader gestionat amb les tècniques modernes. Però quan es parteix de nivells baixos els percentatges d’increment són més forts, i això explica que siguin estats del Tercer Món els que més han incrementat el cabal ramader en el període estadístic següent. La superfície de pasturatges i de prats ha minvat, segons la FAO, en un 0,7% entre 1974-76 i el 1983. La part del món amb més pasturatges és Àfrica, amb una quarta part de les mundials (Sud-àfrica en primer lloc), gràcies a la gran superfície de les estepes i les sabanes. La segona part del món és Àsia, amb més d’una cinquena part (la Xina, Mongòlia, Aràbia Saudita), i la tercera l’Amèrica Llatina amb més d’un sisè (el Brasil, l’Argentina, Mèxic). Segueixen Oceania, amb més d’un setè del total (Austràlia és el país amb més pasturatges del món), l’URSS (segona com a estat, amb prop d’un vuitè del món) i a l’Amèrica del Nord, on els EUA ocupen el quart lloc mundial com a país, darrere de la Xina. Per definició només poden tenir pasturatges extensos els estats amb gran superfície territorial, que no és el cas dels europeus. Des del punt de vista econòmic la ramaderia actual es pot dividir, segons els profits principals que hom n'obté, en tres grups: ramaderia per a llet i carn, ramaderia només per a carn, i ramaderia de treball. Gairebé tota la llet procedeix de quatre espècies: la vaca, el búfal, l’ovella i la cabra. Entre 1974-76 i el 1984 els bovins incrementaren en el 6,65%. Àsia posseeix el 29,4% dels bovins (l’Índia amb el primer cabal del món; la Xina, Bangla Desh); segueix l’Amèrica Llatina, amb una quarta part del total (el Brasil, amb el segon cabal; l’Argentina, Mèxic); Àfrica, amb prop d’un setè del total (Etiòpia); Europa, amb el 10,55% (França), l’Amèrica del Nord (els EUA, en quart lloc mundial) i l’URSS (tercer estat). Els búfals, a més de fornir llet, carn i cuirs, són molt apreciats a l’Àsia monsònica per al treball dels arrossars (96,9% dels mundials el 1984: l’Índia, la Xina, el Pakistan, etc.). Fora, només abunden al delta del Nil. Bé que lentament, els ovins continuen incrementant-se (el 8,1% en el darrer període). Abunden sobretot a l’Àsia, amb més d’una quarta part del món (la Xina, tercer estat; Turquia i l’Índia). Segueix Oceania amb el 18,4% (Austràlia, segon estat del món; Nova Zelanda, quart). Àfrica, amb més d’una setena part (Sud-àfrica); Europa (la Gran Bretanya) i l’URSS (primer estat) en tenen més d’un vuitè cadascuna. Els cabralls són prop de quatre vegades més nombrosos que els búfals, però produeixen globalment un quart escàs de la llet de búfal, i són generalitzats per tot el Tercer Món. Àsia en té el 55,5% (l’Índia, la Xina i el Pakistan són els tres primers del món), Àfrica el terç escàs (Nigèria, Etiòpia, Somàlia) i segueix l’Amèrica Llatina. Resulta, doncs, que és el bestiar oví, i no el boví ni el cabrall, el més relacionat amb l’extensió dels pasturatges, d’acord amb les pràctiques més tradicionals, el nomadisme primitiu i la transhumància de muntanya. En canvi, les espècies no productores de llet, en els dos vessants de ramaderia domèstica i de granja o industrial, són les més independents dels pasturatges. Els porcins han crescut durant el darrer període en el 15%, i les gallines i els pollastres, que constitueixen el gruix de l’aviram, en el 37,2%. Àsia concentra el 46,6% dels porcins (38,7% a la Xina, destacada al primer lloc mundial) i el 39,3% de les gallines (la Xina, primer lloc mundial, el Japó, l’Índia); Europa ocupa el segon lloc, tant pel que fa als porcins (23%: les dues Alemanyes, Polònia, Romania), com a les gallines (16,9%, França en primer lloc). L’URSS representa el tercer lloc mundial i és el segon estat (10% del porcins i 14,6% de les gallines); i l’Amèrica Llatina, el quart (9,9% dels porcins: el Brasil, quart país, i Mèxic, el 14,55% de les gallines, de les quals el Brasil és el tercer, i també segueix Mèxic). L’Amèrica del Nord és més important pels porcins, en què els EUA ocupen el tercer lloc, que per les gallines, en què ocupen el quart. Aquest bestiar de carn, doncs, abunda més prop de les grans concentracions humanes que ha d’alimentar: la Xina i el Japó, Europa. La manca gairebé absoluta de porcins a part de l’Àsia sud-oriental i a tota l’occidental, i a la major part d’Àfrica s’explica per la interdicció islàmica, que no afecta l’aviram (abundós a Nigèria). La ramaderia de treball, que proporciona l’anomenada energia de sang, ha perdut aquesta funció als països desenvolupats. Això explica que els cavalls abundin més que enlloc a Amèrica: un terç a l’Amèrica Llatina (Mèxic, el Brasil, l’Argentina) i un sisè a la del Nord (els EUA, segon lloc mundial). Àsia en té el 26,6% gràcies a la Xina (també primer del món) i a Mongòlia, que manté la tradició. L’URSS és la quarta part del món i el tercer estat, i li van a l’encalç l’Àfrica (Etiòpia) i Europa (Polònia). En canvi, els ases (que, en part, són encreuats amb cavalls per a obtenir els muls) són propis del Tercer Món: el 47,5% d’Àsia (la Xina, el Pakistan, l’Iran), el 30,6% d’Àfrica (Etiòpia, Egipte) i el 9,8% de l’Amèrica Llatina (Mèxic). Finalment, els camells tenen un àmbit reduït al món desèrtic afroasiàtic, que ve a coincidir amb l’islàmic, com si fos antitètic del cabal porcí. Això explica el predomini d’Àfrica (74,4%: Somàlia, el Sudan, Etiòpia) damunt Àsia (24,2%: l’Índia, el Pakistan). Com la majoria dels països mediterranis, els Països Catalans no han estat mai decididament ramaders. L’explicació és segurament múltiple: de caràcter físic, la pobresa en prats i pastures de qualitat (llevat dels Pirineus), deguda a la manca d’aigua; de caire econòmic i demogràfic, la urgència d’alimentar amb productes vegetals que no requereixen gaire superfície conreada, densitats de població sovint excessives. La rompuda de terres ha provocat una desforestació important i, tot eliminant garrigues i brolles, ha guanyat per al conreu terres sovint marginals. Aquesta necessitat ineludible d’alimentar la població explica també que els camps no s’hagin orientat fins fa poc al farratge ni als conreus industrials. La funció principal de la ramaderia ha anat evolucionant. La ramaderia tradicional era destinada bàsicament a auxiliar l’agricultura, amb el treball (bovins i equins) o amb els fems (tota mena de bestiar). El desenvolupament industrial comportà el de la ramaderia productora de llana (ovins) i de cuirs i pells (bovins en primer lloc). La millora del nivell de vida ha comportat modernament una substitució gradual de les proteïnes vegetals, procedents bàsicament de llegums i cereals, per les proteïnes animals, que per la indigència piscícola de la Mediterrània, han estat fornides tradicionalment per la llet, i com més va més per la carn de porcí, aviram, boví i oví (passant a segon terme la de cabrall i de conill i els embotits tradicionals). Paral·lelament a l’evolució dels tipus ramaders han progressat els sistemes: la transhumància ha dut importància fins a gairebé desaparèixer, i el pasturatge a l’aire lliure tendeix a ésser substituït per l’estabulació, o més aviat per un sistema mixt per imperatius higiènics. Aquest canvi d’orientació ha comportat la substitució per conreus farratges d’altres conreus orientats a la indústria o a l’alimentació humana. Aquest no és el cas del garrofer, destinat a alimentar bàsicament el bestiar de peu rodó, i per això en plena decadència. També perden importància els llegums per al bestiar, contràriament als cereals: ordi, civada, sègol, melca i sobretot blat de moro. Els anomenats cereals farratges, no són més que cereals qualssevol sembrats ben espessos (sense deixar-los granar) per al consum en verd. Per l’alfals i la trepadella hom passa als prats artificials, estesos per moltes àrees regades. En canvi, els prats naturals d’alta muntanya, només es troben als Pirineus. Hi sobrepassen les 70 000 ha, a les regions de la Seu d’Urgell (de l’Alta Ribagorça a la Baixa Cerdanya), Vic (Osona, Ripollès), Perpinyà (Alta Cerdanya, Capcir, Vallespir) i Andorra. Els pasturatges són molt més extensos (més d’1 100 000 ha), bé que sovint magres, i s’estenen per tot el país, especialment per les regions de la Seu d’Urgell, Andorra, Manresa i Vic, amb una àrea contínua pirinenca, de l’Alta Ribagorça al Ripollès, amb extensions per migjorn fins a la Noguera, Anoia i el Vallès oriental, i amb concentracions a les dues Ribagorces, els dos Pallars, l’Alt Urgell i el Berguedà. A més, abunden a l’Alt Empordà, el Matarranya, la regió de Sogorb (de l’Alt Millars al Racó), la d’Oriola (Alt Vinalopó, Baix Segura), Mallorca i Menorca. El bestiar més important pels profits que hom n'obté (especialment llet i carn per al consum directe) també és el més lligat a l’agricultura comarcal: el boví. El cens agrari espanyol del 1972 especificava si es tractava de vedells (38,9% dels bovins aleshores), jònecs (12,5%), bous (5,6% reproductors, o de treball) i vaques (43% lleteres o reproductores), cosa que no fan els censos ramaders posteriors. El fet que el País Valencià, amb més pocs bovins que les Balears, tingués en canvi més vedells, indica prou l’orientació donada a les vaques, reproductora i lletera, al País Valencià, i especialitzadament lletera a les Balears. El 1983 el cabal boví superà el mig milió de caps, amb un estancament acusat al País Valencià. L’àrea principal de difusió s’estengué per les regions de Girona, Vic, Manresa, la Seu d’Urgell i Lleida; seguí el vessant sud dels Pirineus, de l’Alt Empordà a l’Alta Ribagorça, amb expansions migjornenques fins al Vallès Oriental, el Bages i el Segrià, amb concentracions a Osona, el Vallès Oriental, el Gironès i l’Alt Empordà. També són importants els cabals bovins de Mallorca (es Raiguer sobretot), Menorca, i les regions de València i Xàtiva (de la Ribera Alta a l’Alcoià i a la Safor). El 1972 els anyells representaren un 23,9% del cabal oví. Ateses les preferències del consum, per la carn d’anyell, el percentatge fa suposar que aquesta ramaderia s’orientava cap a la producció de llana, sobretot al País Valencià. A les Illes, en canvi, es dedicava més a carn. Aquest bestiar, tant o més herbívor que el boví, no requereix en canvi prats sucosos, però això el porta a viatjar més en cerca de pasturatges i rostolls. Avui el transport de temporada (transhumància) es fa en camió, deixant de banda les carrerades. Però com que la carn en torna a ésser apreciada, hi ha hagut una reconversió cap a races de carn, sensibles a Catalunya i al País Valencià. El 1983 els caps ovins s’aproparen als dos milions, i s’estengueren en una faixa ponentina contínua de la regió de la Seu d’Urgell a la de Requena, és a dir, del Pallars Sobirà a la Vall de Cofrents, amb expansions llevantines fins a Osona, la Segarra i el Baix Ebre, amb concentracions a la Baixa Ribagorça, la Noguera, el Segrià, el Baix Cinca, la Terra Alta i el Matarranya. També abunden els ovins a l’Empordà, sobretot a l’Alt, a Mallorca, sobretot as Pla, i a Eivissa. El 1972 el cabal de cabres semblà que arribava a un replà en la llarga decadència, accentuada per lleis que li prohibien de pasturar els sotaboscs, per tal que no malmetés els brots tendres o els arbrissons. D’altra banda, fa de mal desaprofitar un bestiar tan rústec, que arrana allò que deixen els ovins. La demanda de carn de cabrit hi ha fet la resta i, fora del País Valencià, on s’havia mantingut la tradició, s’ha iniciat un tempteig de redreç. El cabal actual és d’uns 150 000 caps, més de la meitat al País Valencià. La seva àrea de refugi també ha estat l’occidental, però en latituds més baixes que la dels ovins, i compreses entre les regions de Lleida i d’Oriola, amb el nucli entre les de Tortosa i Sogorb. A més, abunden els ramats, mai no gaire densos, a Mallorca, Eivissa i el Conflent. Els equins, popularment bestiar de peu rodó, en una primera fase substituïren el boví com a font d’energia, començant per les comarques eixutes on els bovins eren més difícils de mantenir. La Guerra Civil els respectà més que no pas els equins. Per això, el 1940, a la Catalunya administrativa, el 28% dels animals de treball i tir eren bovins, el 1960 l’11,15%, el 1975 el 3,85% i el 1980 no apareixien a l’estadística. Però, en la segona fase, també tendeixen a desaparèixer els animals de peu rodó com a font d’energia, car entre el 1960 i el 1975 la minva és del 91,25%, i fins el 1980, un 15% dels restants. Però la desaparició pot trigar a consumar-se, car el treball, a muntanya, és difícil de mecanitzar. I la dels cavalls en concret pot no arribar mai, car també són criats (normalment als Pirineus) per a carn i per a esport. El 1983 els equins dels Països Catalans no arribaven a 50 000. Els nuclis principals són les regions de Tortosa (centrada al Baix Ebre) prolongada pel Priorat i el Baix Camp, la de València, prolongada per les de Requena i Sogorb, i Mallorca, centrada a la Serra. També abunden a les regions de Girona (centrada al Baix Empordà), la Seu (Alt Urgell sobretot), Barcelona (el Vallès i, amb evident caràcter no agrícola, el Barcelonès), Menorca, i a la comarca d’Osona. El bestiar porcí és el màxim proveïdor de carn als Països Catalans, i hom l’anomena industrial perquè l’alimentació que hom li dóna actualment té poc o gens a veure amb l’agricultura local. Tradicionalment no era així; els porcins pasturaven pels alzinars aprofitant-ne els glans i eren engreixats amb les deixalles de la casa, i fins moniatos, garrofes o figues. El cabal s’ha incrementat fortament en el període 1972-83, fins a duplicar-se a Catalunya i gairebé triplicar-se al País Valencià, amb un total que supera els 4,2 milions de caps. La regió més important dels Països Catalans i de la península Ibèrica és la de Lleida, de la Llitera a les Garrigues i la Segarra, amb el nucli a les comarques regades del Segrià _— la Noguera _— l’Urgell. La segona regió especialitzada és la de Vic, amb l’alt Llobregat i el Vallès Oriental, amb centres a Osona i el Bages. Altres regions importants són les de Castelló de la Plana-València-Xàtiva, de la Plana Alta a la Vall d’Albaida, de Girona (Empordà-Gironès), de Mallorca (es Pla) i Menorca, i a la comarca del Matarranya. De l’aviram hi ha més poques dades, i les del 1980 només són segures pel que fa a Catalunya, a la qual assignen 10,6 milions de caps, la més gran part a les regions de Tarragona i Tortosa, amb extensions per les de Barcelona i Lleida, formant un bloc compacte de l’Alt Penedès al Matarranya i el Baix Cinca i de la Segarra al Montsià, concentrat sobretot al Baix Camp (Reus), la Conca de Barberà, la Segarra (Guissona) i el Baix Ebre i, aïllat, el Vallès Oriental.

Col·laboració: 
EAB
Llegir més...