Al llarg del temps el reclutament ha presentat diverses formes i sovint ha coexistit la prestació forçada amb la voluntària. Els estats del Renaixement implantaren exèrcits, basats en voluntaris mercenaris estrangers, els quals eren instruments autocràtics. L’estat liberal instituí el servei militar obligatori, considerant-lo més democràtic i efectiu, però l’obligatorietat fou sovint esquivada o ablanida per lleis que permetien, a les classes superiors, rescats, reemplaçaments o graus d’oficial de reserva. Actualment, els països anglosaxons i molts dels del Tercer Món conserven el reclutament voluntari per als temps de pau, alhora que la majoria dels europeus i alguns altres practiquen l’obligatori. A l’Estat espanyol, el servei militar obligatori és llei des que el govern Canalejas eliminà (1912) el sistema de sorteig i redempció pecuniària. En els estats del món desenvolupat, les noves concepcions de la defensa, la nova tecnologia militar, el nou marc polític sorgit de l’esfondrament de l’URSS i l’oposició de sectors importants de la societat civil han contribuït al qüestionament de la idoneïtat del sistema de reclutament obligatori en favor d’un exèrcit exclusivament professional. Els anys noranta aquesta opció ja havia estat adoptada per Bèlgica, els Països Baixos i França, mentre que en molts altres estats, com ara Espanya, hom es plantejava aquest canvi a mitjà termini.
m
Militar