En època romana apareix als Països Catalans el regatge sistemàtic (amb aqüeductes i séquies), perfeccionat sota la dominació musulmana amb la generalització de les sínies. Els cristians desenvoluparen, paral·lelament a recs i séquies, les primeres mines (s. IX-XIV) per tal d’aprofitar les aigües freàtiques. Els s. XVII-XVIII i començament del següent són l’època de les petites derivacions fluvials a Catalunya i dels petits pantans al migjorn valencià. Hom introdueix plantes americanes (blat de moro, tomàquet, patata), encara que no tan típiques del regatge com les d’introducció musulmana (arròs, cítrics, certes hortalisses). Al s. XIX i començament del XX culminen les grans obres modernes: canals a la regió de Lleida, drenatge i sanejament de deltes (Catalunya litoral), marjals i albuferes (País Valencià i Mallorca). És l’època de les séquies de desguàs (regió de Lleida) i dels molins de vent (Balears). A l’època actual hom eleva les aigües freàtiques amb bombes de motor i han estat planejats discutits transvasaments fluvials. La importància de les aigües freàtiques, més abundoses en els mantells al·luvials (i, per tant, en planes baixes) que no pas en els rocallosos, permet una primera divisió dels Països Catalans en quatre nivells d’aprofitament: la conca catalana de l’Ebre i la interior del País Valencià, on els regatges es basen en aigües superficials en un 90% o més; les planes costaneres del País Valencià, on només els dos terços de les terres són regades amb aigües de superfície; les conques catalanes altres que la de l’Ebre, on el regatge de superfície és comparable amb el d’aigües elevades; i les Illes Balears, on no arriben al 10% els regatges amb aigües de superfície. Es poden establir altres divisions segons que els regatges siguin permanents o eventuals (on manca l’aigua), de terres conreades i recol·lectades, o no (guarets, plantacions noves, prats, arbredes), i, segons els conreus que s’hi facin, en quatre grups: herbacis típicament regats (hortalisses, arròs, alfals); herbacis per millorar-ne el rendiment (els tradicionals); arboris de regadiu (cítrics i altres fruiters); i arboris altres (fruita de secà, vinya, oliverar). La superfície regada ocupa avui unes 570 000 ha, equivalents al 13,91% dels conreus, boscs i prats dels Països Catalans i (els conreus regats) al 23,72% dels conreus totals. Aquesta proporció, però, és prou heterogènia segons els països: a Catalunya se supera de poc aquesta mitjana, al País Valencià s’apropen al 30% els conreus regats, i a les Balears es ronda el 5%. Cal distingir onze regions diferents: la primera, el regadiu pirinenc, que domina a les regions de la Seu d’Urgell i d’Andorra i a part de les de Perpinyà (Alta Cerdanya), Vic (Ripollès). Es caracteritza pels prats, regats per imbibició, i el farratge de sega, patates i, a les terres baixes, blat de moro. Les aigües procedeixen gairebé totes del Segre i els afluents de la dreta: el riu de Querol, la Valira i les Nogueres. La segona, la de les conques baixes de l’Aglí, la Tet i el Tec, orientada als mercats occità i francès. S'ha especialitzat en hortalisses primerenques i fruites (albercocs, préssecs, cireres, peres i pomes). La tercera, la de la Catalunya humida de llevant, que comprèn els regatges de la Muga, el Fluvià, el Ter i la Tordera, a més dels antics aiguamolls del litoral empordanès. L’arròs, en regressió, ha cedit el lloc a l’alfals, el blat de moro, les patates, els cereals i les mongetes, els prats i els pollancres. La quarta, la Catalunya central, conques del Besòs i el Llobregat, amb les aigües subàlvies del Maresme i el Camp de Tarragona. És la regió típica de les hortalisses (mongetes, maduixes, melons, patates primerenques, etc), flors, vivers, farratge i presseguers i pomeres, avellaners i vinya. La cinquena, la regió de Lleida, regada especialment amb aigües del Segre i l’Éssera (canals d’Urgell i d’Aragó i Catalunya, bàsicament). Hi són molt notables els conreus herbacis (farratge, cereals, blat de moro, hortalisses). I els fruiters: pereres, pomeres, presseguers al llarg del baix Segre i el baix Cinca; vinya, pollancres. La sisena, l’Ebre inferior, regió d’arrossars i, com més va més, d’alfalsars, hortalisses i cereals; també d’oliverars i alguns fruiters. La setena, la dels regadius del golf de València, entre el Baix Maestrat i la Safor, que s. vuitena, la de l’interior valencià, regat pels mateixos rius, però sense aigües subàlvies, que és extensiu i tradicional: cereals i patates, vinya, ametllers i oliveres. La novena, les terres alacantines, que són les típiques de regatge aleatori amb aigües de petits rius embassats i d’aigües elevades de pous i del Segura. Entre els conreus herbacis, tomàquets, cereals, síndries i melons. Però no són menys importants el raïm de taula, les llimones, ametlles, magranes i fins dàtils. La desena, la del Baix Segura, que és una horta intensiva de conreus herbacis (hortalisses, cereals, llegums). Entre els arboris, el llimoner i la morera. I l'onzena, a les Balears, on els regatges són poc importants i, llevat de casos especials, moderns: a Mallorca han estat dessecades les maresmes properes a les badies de Palma i d’Alcúdia, bo i elevant fins a un 6% el percentatge del regadiu: patates, mongetes, alfals i hortalisses. A Eivissa el percentatge és d’un 5%, i d’un 2% escàs a Menorca, malgrat que hagi estat triplicat en un segle.
m
Agronomia