Feminització de l’occità rim, significà tradicionalment vers i composició rimada. Limitada a l’accepció moderna té precedents en certs recursos de la poesia clàssica llatina i ja apareix en himnes cristians del s VIII i en les primeres manifestacions de la poesia romànica. Segons el grau de coincidència dels fonemes en els mots afectats, a partir de la darrera vocal accentuada, la rima pot ésser consonant, si aquesta coincidència és perfecta, i assonant, si només es produeix en les vocals; la coincidència ha d’ésser necessàriament fonètica, no pas gràfica. La consonància ha exigit l’aplicació de normes rígides, referides, per exemple, tant al vocalisme com al consonantisme, tant a la repetició indeguda de mots com a l’abús de rimes fàcils, particularment a l’època trobadoresca i a la clàssica de la poesia catalana, en què foren relativament poques les llicències permeses. L’assonància, conreada en gèneres d’origen popular i present en poemes cultes, especialment els narratius, com a efecte de descuits, no ha estat subjecta a regles tan estrictes. Pel que fa a la posició de l’accent en la rima, hom pot distingir entre rima oxítona, aguda o masculina, si recau a la darrera síl·laba del mot; paroxítona, plana o femenina, si a la penúltima; i proparoxítona o esdrúixola, si en l’antepenúltima. A la poesia catalana, la rima aguda predominà fins al Renaixement, època en què, per influx italià, competí amb la plana, que s’imposà en el barroc; des de la darreria del s XIX i d’acord amb models francesos, hom tendeix a alternar les dues rimes en l’estrofa i el poema; la rima esdrúixola, molt poc conreada, ho fou, artificiosament, sobretot durant el barroc. La posició normal de la rima és al final del vers, on adopta quatre tipus fonamentals de distribució: el continu, o successió monorima de més de dos versos, l’apariat, i, amb dues rimes, l’altern o encadenat (abab) i l’abraçat o croat (abba) (combinacions mètriques). Pot esdevenir-se també a l’interior del vers o rima interna. Altres rimes són la rima lleonina, quan la interna concorda amb la final del vers; els rims empeutatz o multiplicatius, quan els hemistiquis van proveïts, a l’estrofa, d’una rima, independent de la final; i la que es produeix entre un mot final d’un vers i un mot situat a l’interior del vers següent, a voltes dita encadenada. Certes estructures poemàtiques s’ordenen mitjançant versos deliberadament mancats de rima, com els decasíl·labs estramps i els versos fènix, aquests amb mots-rima rics i difícils, dels poetes clàssics catalans; els versos blancs, de tècnica italiana, usats en sèries, regulars o no, de decasíl·labs, hexasíl·labs i quadrisíl·labs toscans, d’una sola classe o en combinació; i els versos lliures, d’origen francès molt més recent, caracteritzats per llur llibertat mètrica, per l’ús accidental de la rima, en especial l’assonant, i pel calc aproximat d’esquemes estròfics rimats preexistents o bé per la plena independència de tot model.
f
Literatura