Tota acció sagrada pressuposa un ordenament preexistent, que pot arribar al mateix ordre còsmic i social, com és ara el ṛta del Veda; la seva eficàcia depèn de l’execució exacta del ritu. De la seva transmissió minuciosa, en té cura la mateixa comunitat (transmissió oral en ocasió de les iniciacions tribals) o les castes sacerdotals. De cara a l’execució no calen sempre sacerdots (en l’hinduisme, com també en el primitiu judaisme, n'era encarregat sovint el cap de casa). Els ritus determinen el temps, el lloc, les persones, els costums, els objectes, els gests, les paraules, etc, de l’acció sagrada. Hom ha volgut distingir (É.Durkheim) entre ritus positius amb vista a la cohesió del grup, i negatius, fundats en la separació del sagrat i del profà; també entre la màgia i el ritu religiós, relatiu sempre a una divinitat de qui hom espera favors. Per la finalitat hom parla de ritus de pas, de participació (pregària, sacrifici, sagrament, consagració), de propiciació, de purificació, etc. Solen degenerar normalment, o bé per la introducció d’una nova religió (ritus precristians sovint han estat conservats com a simple folklore), o bé per una creixent interiorització que porta a considerar-los com a símbols externs o com a superstició.
m
Religió