Els motius foren, sobretot, la manera d’anomenar Déu en la llengua xinesa, la qüestió de saber fins a quin punt els neòfits i els cristians podien intervenir en els ritus tradicionals dedicats a Confuci i als propis avantpassats i, finalment, quines adaptacions podien fer-se en l’administració dels sagraments. Calia afegir-hi, per a l’Índia, l’adaptació a l’estil de vida dels bramans, impulsada i viscuda pel jesuïta Roberto de Nobili i el manteniment de les castes. Tant aquest com Matteo Ricci, iniciadors d’un nou moviment missioner a l’Extrem Orient, es decantaren per la màxima adaptació, aprofitant tot el que de bo trobaven en aquestes cultures. La polèmica suscitada entre els missioners de diversos ordes religiosos, sobretot caputxins i dominicans, provocà la primera intervenció romana (decret de Propaganda Fide del 1645) prohibint els ritus que feien referència a Confuci i als avantpassats, considerats contraris al dogma cristià. Autoritzats més tard pel Sant Ofici (1656), foren novament prohibits (1704) com a conseqüència del clima gal·licanojansenista i de l’antijesuïtisme. Ch. Maillard de Tournon, enviat com a legat (1703-1704), prohibí per tres anys les adaptacions fetes a Malabar, i, a la Xina, ratificà la prohibició, que li causà l’expulsió del país. Un nou legat, Mezzabarba, intentà de millorar la situació (1720), però Benet XIV, amb la constitució apostòlica Ex quo (1742), prohibí definitivament les experiències. El 1939 fou revocada per la Santa Seu la prohibició per a la Xina i el 1940 per a Malabar.
f
Cristianisme