rococó

rococó (es), rococo (en)
m
adj
Art

rococó Capsa d’or amb plafons de nacre gravat amb incrustacions d’or

© Fototeca.cat

Dit de l’estil artístic de la primera meitat del segle XVIII caracteritzat pel fet de voler representar les formes de la natura (branques, fulles) i elements xinesos.

Afectà l’arquitectura, l’escultura i la pintura decoratives i les arts decoratives en llur totalitat. És molt característica d’aquest estil la porcellana, que fou en aquest moment introduïda a Europa. Per a molts tractadistes el rococó no fou res més que la darrera etapa del Barroc. És a partir dels estudis dels germans Goncourt sobre el XVIII que el rococó fou considerat i estudiat com un estil amb una personalitat pròpia. L’inici del rococó es donà a França amb els estils Regència i Lluís XV; fou essencialment interiorista i existí total llibertat en la decoració, que fou d’una gran elegància, comoditat, llibertat i refinament. A molts països europeus, per la influència cortesana francesa, fou també l’estil propi de la decoració interior. L’arquitectura rococó triomfà fora de França; és especialment interessant la religiosa de Baviera i Àustria ( Sonderrokoko ), on les formes contornejants, el moviment i la fantasia exuberant, que no són tan sols decoratius, sinó que es troben en l’estructura de l’edifici, esdevenen expressió del culte a la divinitat. El mateix succeeix, però amb una major accentuació de recarregament de les formes, en el barroc andalús i en l’hispanoamericà, en el qual a les formes rococós s’afegiren formes autòctones que el feren encara més carregat, complicat i exuberant.