i llengües romàniques | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

llengües romàniques

llengües neollatines
substantiu femeníf
pluralpl
Lingüística i sociolingüística
llengües neollatines
lingüística ling
Conjunt de llengües derivades del llatí, que formen part, doncs, de la branca itàlica de la família de les llengües indoeuropees.

Els idiomes romànics, parlats per uns 600 milions de persones, s’estenen principalment per l’Europa sud-occidental, pel nord-est dels Balcans, per gairebé tota l’Amèrica del Sud i Central i per part de l’Amèrica del Nord, terres que en conjunt reben el nom de Romània.

Quant al nom, té relació amb Romanus, que, ampliant el seu primitiu valor ètnic i jurídic, d’àrea inicialment restreta, es cobrí progressivament d’un sentit lingüístic; al seu costat sorgí Romania (paral·lel de Gallia, Hispania, etc.). Més tard, romanus (i romanicus) s’especialitzà en el sentit de ‘llengua vulgar’ oposada a latinus 'llengua correcta, culta’; de la variant romanice deriven el castellà romance, el francès romanz (i roman), l’italià romanzo, el català romanç, etc., per indicar les llengües que són producte de l’evolució popular, ininterrompuda, del llatí parlat.

Friedrich Diez, fundador de la lingüística romànica, és autor de la primera classificació de les llengües neollatines. Basant-se en criteris polítics i literaris, només en destrià sis: romanès, italià, francès, occità, castellà i portuguès. El progrés de la investigació i l’afinament de criteris ha acrescut aquell nombre fins a onze. Segons la classificació i els agrupaments de Tagliavini, són: el romanès, el dalmàtic (que s’extingí cap a la fi del segle XIX), l’italià, el sard, el retoromànic, el francès, el francoprovençal, l’occità, el català, el castellà i el portuguès. La dificultat teòrica a l’hora de distingir què és “llengua” de què és “dialecte” i la dinàmica social existent en diferents països fan, però, que hi hagi molts candidats a incrementar aquesta llista: el gallec, l’asturianolleonès, l’aragonès, el való, el cors, el piemontès, etc.

La classificació de les llengües romàniques és una qüestió en què és difícil que hom es posi d’acord a causa dels diferents criteris que s’hi poden aplicar i, de fet, potser no té gaire sentit ni utilitat de voler separar llengües que formen -llevat del romanès- un contínuum geogràfic dins el qual, això sí, els idiomes originàriament veïns tendeixen, naturalment, a assemblar-se més entre ells que no pas amb els altres (així, per exemple, el català i l’occità són notablement pròxims i no és correcte de classificar-los en grups diferents com de vegades s’ha fet).

El llatí, la llengua dels romans, s’arribà a imposar damunt un territori molt vast gràcies a l’expansió militar i política de Roma. Del llatí parlat en les diverses regions de l’Imperi Romà, anomenat vulgar i diferent de la llengua escrita -el llatí clàssic-, procedeixen les llengües romàniques actuals. El llatí no era una llengua homogènia. En la parla de cadascuna de les diverses poblacions que l’havien adoptat es feia palès tant l’influx de l’antic idioma propi -el substrat (ibèric a Hispània, cèltic a la Gàl·lia, etrusc a la Toscana)- com la mena de llatí rebuda (que depenia de la dialectalització ja itàlica, de l’època de la colonització romana i de la manera com s’havia produït aquesta), i també la influència, posterior a la desaparició de l’Imperi, dels diferents idiomes amb què aquestes poblacions estigueren en contacte -el superstrat (aràbic en les llengües ibèriques, eslau en el romanès, germànic en el francès). Totes aquestes circumstàncies provocaren que les diverses varietats parlades s’anessin allunyant progressivament les unes de les altres i, totes, del llatí escrit, i d’aquest allunyament en sorgiren les diferents llengües romàniques, que es consideren ja formades vers el segle IX (de l’any 842 daten els juraments d’Estrasburg, el text romànic més antic que hom conserva, escrit en una varietat indeterminada de la Gàl·lia). Llevat del romanès, per al qual es féu servir, durant segles, l’alfabet ciríl·lic, les llengües romàniques s’han escrit sempre, tret d’excepcions, amb l’alfabet llatí.

Les similituds que hi ha entre els diferents idiomes romànics no són degudes tan sols a l’origen llatí comú, sinó també al contacte comercial, cultural, etc. que han mantingut sempre els uns amb els altres i a la important influència que el llatí (i el grec) no ha deixat mai d’exercir-hi, en forma de cultismes, factors que han comportat l’existència d’un considerable cabal lèxic comú.

Totes les llengües romàniques comparteixen gran part del lèxic fonamental i de l’estructura morfosintàctica, i el fet que alguna, com ara el romanès, posseeixi un lèxic majoritàriament no llatí, no n'invalida la condició de romànica. L’accent dels mots, força feble, és lliure (excepte en francès). El vocalisme és de quatre graus d’obertura, excepte el del castellà, el romanès i el sard, que solament en té tres. Les consonants palatals, inexistents en llatí, són bastant corrents en tots els idiomes romànics. Pel que fa a la morfologia, totes les llengües romàniques distingeixen, en el nom, dos gèneres (masculí i femení, el neutre del llatí no ha perdurat) i dos nombres (singular i plural). En totes hi ha els dos articles, definit i indefinit, inexistents en llatí. En francès i en italià també hi ha una forma partitiva de l’article. Hi ha idiomes romànics, com el castellà, que coneixen un sistema de demostratius de tres termes (en relació amb les tres persones gramaticals); d’altres, en canvi, com el francès, en tenen només dos (que indiquen simplement proximitat i llunyania). En les llengües romàniques s’ha desenvolupat un sistema complet de pronoms personals febles, entre els quals n'hi ha dos d’adverbials (en i hi) en totes fora del portuguès, el castellà i el romanès. La morfologia verbal, a diferència de la nominal, és rica: les desinències verbals indiquen la persona, el nombre, el temps, l’aspecte i el mode. Malgrat l’abundància de formes sintètiques, també hi ha força temps compostos, formats amb un verb auxiliar. Pel que fa a la sintaxi, les llengües romàniques són més analítiques que no pas el llatí, el mot hi és menys autònom. La declinació nominal llatina hi ha desaparegut del tot excepte en romanès, llengua en què es conserva parcialment, i per tal de substituir-la funcionalment s’ha desenvolupat molt l’ús de les preposicions. Pel que fa a l’ordre dels mots dins la frase, la seqüència subjecte-verb-objecte és la més habitual. Aquest ordre bàsic es pot alterar en la majoria de les llengües en determinats casos, però sense arribar mai a la llibertat d’ordenació dels elements de la frase pròpia del llatí clàssic. Quant al lèxic, en les llengües romàniques, fora del francès, és molt productiu a l’hora de crear mots nous el procés morfològic de la derivació. La composició també es fa servir força, però menys que en els idiomes germànics. El vocabulari romànic es compon de mots bàsics provinents del llatí i de manlleus de diferents llengües distribuïts de manera desigual pels diversos idiomes.

Col·laboració: 
JVC
Llegir més...