i romanística | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

romanística

Taula de continguts

substantiu femení f lingüística ling
Ciència que estudia les llengües i les literatures romàniques.

Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F. Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen (‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42) i l'Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen (‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854). Pels volts del 1870, els neogramàtics (neogramàtic) cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten. Diversos moviments, manifestats al començament del s. XX, obren noves perspectives als estudis romànics. La dialectologia, que havia fundat Ascoli, segueix nous camins amb les escoles de la cultura material de Wörter und Sachen (Meringer, Meyer-Lübke) i d’Hamburg (Krüger), que atenen tant a les paraules com a les coses que aquelles designen, i amb el mètode de la geografia lingüística (Gilliéron), que basa la investigació sobre la distribució dels fets lingüístics a l’espai. El seu apèndix, la neolingüística (o lingüística espacial), dedueix la cronologia de la situació dels mots en les àrees. Des de la creació, per Rousselot, de la fonètica experimental, han proliferat els laboratoris de fonètica instrumental (Estrasburg, Coïmbra, Milà, Bonn, etc. ). L’onomàstica aprofundeix l’estudi dels noms de lloc i de persona (Dauzat, Piel, Rohlfs, M. Pidal). L’idealisme (Vossler) assaja d’esbrinar el reflex de l’esperit i la mentalitat del poble en la seva llengua. Bréal romp una llança a favor de l’estudi de l’evolució del significat. Bally impulsa l’estilística, especialment en el camp del francès. Cap al 1930 comença a tenir ressò el Cours de lingüistique générale (1916) de Saussure, base de l’estructuralisme europeu, que tindrà derivacions originals com la fonologia del Cercle Lingüístic de Praga (Jakobson, Trubeckoj) i la glossemàtica, de Hjelmslev. El darrer corrent és el de la gramàtica transformativa (Chomsky), aplicada primer a l’anglès i estesa després a les llengües romàniques. La brotada de l’estructuralisme no ha anul·lat l’activitat dels romanistes tradicionals, alguns dels quals han bastit una obra sòlida (Wartburg, Coromines, Menéndez Pidal, Tagliavini, Iordan, Malkiel, etc. ). Una Societat de Lingüística Romànica aglutina els romanistes, publica la Revue de Linguistique Romane i organitza els congressos de romanistes (I, a Dijon, 1928; XVIII, a Trier, 1986) (filologia).

La romanística als Països Catalans

L’aportació dels lingüistes i dels historiadors de la literatura dels Països Catalans a la romanística ha estat considerable, ultra, naturalment, llur especial dedicació als més diversos camps de la lingüística i la filologia catalanes (literatura catalana, crítica literària, dialectologia, diccionari, edició de texts, filologia, gramàtica, lexicografia). Deixant de banda el precedent d’Antoni de Bastero —estudiós de l’occità—, cal assenyalar en primer terme l’obra de Manuel Milà i Fontanals, autor de treballs importants sobre temes occitans, francesos i castellans. A la seva tasca és comparable només, al s. XX, amb la de Martí de Riquer i Miquel Batllori —respecte a la literatura— i la de Joan Coromines i Germà Colon, grans coneixedors del lèxic romànic. Entre els lingüistes que s’han dedicat —totalment o parcialment— al castellà, cal esmentar Samuel Gili i Gaya, Antoni Griera —forjador també d’una teoria personal sobre l’origen romànic del basc—, Manuel Alvar, Antoni M.Badia i Margarit, Manuel Sanchis i Guarner, Josep Roca i Pons i Sebastià Mariner i Bigorra. Joan Bastardas i Josep M.Casas i Homs —i al s. XIX Josep Balari i Jovany— s’han ocupat del llatí medieval peninsular. Els rossellonesos Pere Fouché i Enric Guiter i el català exiliat Manuel Companys han publicat treballs sobre les llengües de França. La literatura castellana ha estat objecte de l’atenció de Jordi Rubió i Balaguer, Pere Bohigas i Balaguer, Carles Claveria, Guillem Díaz i Plaja, Ignasi González i Llubera, Josep Romeu i Figueras, Felip M.Lorda i Alaiz, Antoni Vilanova i altres. La literatura occitana i les seves relacions amb la catalana han rebut l’atenció de R.Aramon i Serra. Ramon Esquerra, mort prematurament, es dedicà a la literatura comparada.

Col·laboració: 
JVC
Llegir més...