safrà

Crocus sativus (nc.), safraner, azafrán (es), saffron (en)

m
Alimentació
Botànica
Química

fototeca.cat

©

Planta herbàcia vivaç, de 10 a 30 cm d’alt, de bulb gros, massís i reticulat superiorment, de fulles estretes, de flors grosses, amb sis tèpals violats i amb tres estigmes llargs i escarlates, proveïdes a la base d’una espata bivalva, i de fruits capsulars.

Els seus estigmes dessecats constitueixen l’espècia del safrà, molt estimada com a condiment i també com a matèria farmacèutica i colorant, a causa dels pigments (crocina i crocetina), glucòsids (picrocrocina) i olis essencials que conté. És oriünd del Pròxim Orient i ja era conreat pels grecs. Vol terres de secà. Als Països Catalans el safrà fou conreat ja des del s X: al País Valencià, sota domini musulmà, era un producte important d’exportació. Al Principat era conreat a la zona tortosina i a Àger. Al s XIV fou introduït a l’Urgell. El centre safraner més important fou Santa Coloma de Queralt. Era objecte de diversos imposts cobrats bé per la generalitat bé pel senyor del lloc, com a Santa Coloma. Servia com a condiment, com a producte tintori de cuirs i teles, en cosmètica, medicina i pintura. El seu conreu perdurà fins al s XIX, en ésser substituït com a colorant per productes tintoris més econòmics.