sagrera

sacraria (es), asylum (en)
f
Història

Terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades.

Comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l’església el dia de la seva consagració. Sembla que s’originà en el dret d’immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l’excomunió contra els qui l’envaïen o profanaven hom construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis, on passaren a residir els fills cabalers dels masos i homes d’ofici; així s’originaren la majoria dels pobles de la Catalunya vella. Es parla de les sagreres des del s. X; als s. XI i XII foren posades sovint sota “la pau i treva de Déu”. Pel fet d’ésser totes de domini eclesiàstic, eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica dintre els termes feudals i senyorials, i fou aquesta la causa de llur èxit de poblament i també ocasió de pillatges i tibantors amb els senyors feudals. És una institució molt característica de la Catalunya Vella i per això llur nom és viu encara en moltes localitats (Barcelona, Torelló, Sant Feliu de Codines, Martorelles, Manlleu, etc. ) i designa el nucli primitiu situat entorn de les esglésies. A la Selva, la Garrotxa i el Gironès els sagrers eren dits correntment cellers, i la sagrera passà a dir-se cellera; d’aquí vénen els noms de la Cellera de Ter, la Cellera d’Amont (Serinyà) i la Cellera (Mieres).