Aquestes rendes poden referir-se a un cert període de temps (salari per temps) i s’anomenen jornal, setmanada o mesada segons el període a què faci referència; poden referir-se a una feina feta (salari a preu fet), i salari a la part, si hom paga un percentatge respecte al valor del producte obtingut. Cal distingir també entre salari monetari, si indica un muntant d’unitats monetàries corrents, sense cap referència al poder adquisitiu que es deriva de la seva tinença, i salari monetari deflacionat, segons la variació dels preus. La teoria econòmica, principalment de la revolució industrial ençà, ha estudiat els salaris sota diversos angles: fixació del nivell de salaris o de les diferents retribucions que reben els treballadors; relacions entre salaris, preus i ocupació; participació dels salaris en la distribució del producte; evolució dels salaris respecte a la dinàmica de la població, de les estructures socials, etc. Nombrosos autors han estudiat el salari. Ricardo enuncià (1817) la llei de bronze dels salaris o teoria del salari de subsistència, segons la qual existeixen dos preus: el preu natural del treball o import necessari per a la subsistència i reproducció dels treballadors, i el preu de mercat, que és el que veritablement hom rep, com a resultat de la quantitat de treball ofert i demanat. Si el salari de mercat és superior al salari natural, s’afavorirà la reproducció i així augmentarà l’oferta de treball. Aquest augment comportarà una baixa en el preu o salari de mercat, i es repetirà el procés fins a aconseguir una igualació entre preu natural i preu de mercat. Malgrat això, Ricardo considerà que el salari de subsistència o normal serà variable en funció de la variació dels hàbits de la població. Posteriorment Marx es basà en la concepció del salari com a valor de la força de treball, és a dir, el que correspon al dels béns exigits per produir, desenvolupar, mantenir i perpetuar la força de treball en un estat social determinat. El salari així definit resulta, normalment, inferior al valor de les mercaderies produïdes amb la força de treball que hom hi ha incorporat; les diferències donen lloc a les plus-vàlues o guanys que financen l’acumulació de capital i faciliten d’aquesta forma l’augment de la producció. Aquests augments, que provoquen augments en la demanda de treball, condueixen a salaris superiors als de subsistència primitius, els quals donen lloc a una més gran reproducció i en definitiva a augments en el contingut de desocupats. Per a Marx, valor de la força de treball i quota de guanys esdevenen magnituds variables, puix que depenen en darrer lloc de les relacions de força entre capitalistes i obrers. Paral·lelament a les aportacions marxistes, autors com Mac Culloch, Cairnes i, bàsicament, John Stuart Mill formularen la teoria del fons de salari, segons la qual el nivell de salaris s’explica d’una banda en l’oferta i de l’altra en la demanda, caracteritzada aquesta en l’existència d’un fons de diners que els empresaris destinen als treballadors com a anticipació del salari; el salari restaria determinat dividint l’import del fons entre els treballadors. La determinació del volum del fons estava íntimament lligada a l’acumulació, i així, davant un increment d’aquesta, es produïa un augment del fons, la qual cosa implicava un increment del preu del treball. Les crítiques a la teoria del fons salarial, malgrat ésser una primera aportació als estudis macroeconòmics sobre els salaris, portaren, a la fi del s. XIX i començament del XX, a la formulació de noves teories de la demanda de treball com a fonament per a la fixació del salari; així, la teoria de la productivitat marginal del treball, que, fonamentant-se en la teoria marginal del valor, fou formulada per autors com Böhm-Bawerk, Menger, Marshall, Edgeworth, etc, i reelaborada per Douglas, Hicks, etc, afirma que els empresaris demanaran unitats addicionals del factor treball, sempre que la producció del darrer treballador superi el salari pagat; però, tot i l’aportació d’aquesta teoria a la microeconomia, resulta insuficient a l’hora d’explicar la formació del salari. Altres autors s’han dedicat a l’estudi de les variacions dels salaris monetaris respecte d’altres magnituds econòmiques; així, Phillips estudià (1958) la relació existent entre percentatge de desocupació de la població activa i taxa de variació dels salaris monetaris per a l’economia anglesa entre el 1861 i el 1958, i obtingué d’aquest estudi empíric una relació inversa entre ambdues variables. La justificació es troba fonamentalment en el fet que, si el contingut de gent desocupada és nul o quasi nul, qualsevol excedent en la demanda de mà d’obra implicarà increments de la taxa de variació salarial; si el contingut de gent desocupada augmenta, provocarà excessos en l’oferta de treball que conduiran a la disminució de la taxa de variació salarial. L’anàlisi de Phillips fou ampliada a la relació entre percentatge de recursos esmerçats i la taxa de variació de preus; se'n seguí una relació directa entre ambdues variables i aquesta aportació esdevingué l’origen de la conflictivitat d’objectius entre plena ocupació dels recursos i estabilitat de preus, pròpia principalment de la política econòmica dels anys seixanta. Malgrat les aportacions introduïdes per Sipsey, Parkin, Wallis, Rees, Hamilton, etc, la corba de Phillips, fonamentada en la teoria de la inflació de demanda keynesiana, oblida que en un procés de creixement l’existència de desocupació no elimina les elevacions dels salaris, puix que aquests estan relacionats amb els beneficis; car els increments de la producció reporten beneficis més alts que indueixen l’alça de salaris, i aquests, al seu torn, augments de la demanda agregada o efectiva que provocarà beneficis més alts. Actualment, i en particular de la crisi energètica (1973) ençà, aquesta relació no sembla abonada per cap economista, malgrat que tots els defensors a ultrança mantenen que la relació entre ocupació i inflació només es pot mantenir a llarg termini. Altres autors, com Milton Friedman i Edward Phelps, sostenen que la corba de Phillips solament pot existir conjunturalment, car, altrament, una situació d’inflació amb una taxa de desocupació estable engendraria nous increments inflacionaris.
m
Economia
Dret del treball