Hom no en coneix cap de les melodies originals ni la manera com eren executats abans del culte sinagogal. Devien ésser cantats per un solista, llevat de les tornades (el saltiri en manté algunes, sobretot l’al·leluia), que el poble corejava. Eren acompanyats per instruments de corda, predecessors de l’arpa i la cítara. En les grans manifestacions de festa o de dol el cant era un component més de l’aldarull del poble. Les cantilenes tradicionals de les sinagogues poden haver conservat alguna reminiscència d’antigues melodies sàlmiques, però llur estil, de cantilena d’un text llegit, s’allunya, sens dubte, de l’antic cant dels salms. La sinagoga també en desconegué l’acompanyament amb instruments. També en l’Església, que heretà l’ús sinagogal, els salms eren de primer modulats amb la cantilena d’un lector ( salmòdia directa
), com una lectura qualsevol de la Bíblia. Aquesta salmòdia, bé que deformada i enriquida melòdicament, es conservà només en el tractus de la missa i en alguns salms de l’ofici benedictí. Al s IV hom començà d’utilitzar alguns salms com a càntics (com el salm 33 al moment de la comunió) i foren creades diverses maneres d’executar-los. La forma preferida fou la salmòdia responsorial
, en què el poble responia amb una tornada (al·leluia, un verset del mateix salm, invocació litànica, etc) els versets cantats pel solista (aquest, però, feia el mateix paper que en la salmòdia directa). Una altra forma tradicional fou la salmòdia antifònica
(originalment consonància de dos cors, l’un de veus d’home i l’altre de veus blanques), caracteritzada per l’alternança de dos cors que van intercalant una o dues antífones (antífona) entre els versets del salm cantats per un o dos solistes. La litúrgia romana n'ha conservat l’esquema en el cant dels Improperis del divendres sant. Al llarg dels segles aquesta salmòdia presenta diverses formes i variants a Orient i Occident. Una darrera forma, la salmòdia alternada
, es caracteritza per l’alternança entre dos cors que canten seguits, un cada cor, tots els versets del salm. Darrera evolució del cant antifònic, l’anfífona és cantada al començament i a la fi del salm, com emmarcant-lo. És la forma normal de cantar els salms a l’ofici diví. Quant a les melodies, les primitives cantilenes s’anaren estructurant en els vuit tons gregorians de la salmòdia coral. En alguns casos (invitatoris, tractus
, graduals, al·leluies, etc) es desenvoluparen en bells melismes. Amb el floriment del contrapunt, hom introduí aviat la polifonia, sobretot el fals bordó (G.Dufay, Josquin Des Préts, Palestrina, Victoria, Lassus, Anerio, etc) i aviat l’orquestra (C.Monteverdi). Dins aquesta línia polifònica i concertant cal destacar l’obra dels grans mestres montserratins del s XVIII (J.Cererols, M.López, J.A.Martí, B.Julià, N.Casanoves). Amb la Reforma i la implantació de les llengües vernacles en el culte, els salms, sovint parafrasejats i traduïts en vers, foren musicats a l’estil dels corals (C.Goudimel, L.Bourgeois, M.Praetorius, Th.Tallis, H.Purcell, etc). Alguns salms, en llatí (com el Miserere
), foren musicats com a veritables cantates i concerts (H.Eslava, C.Franck, Z.Kdály, I.Stravinskij, etc). El moviment litúrgic i, sobretot, la reforma conciliar del concili II del Vaticà, amb la implantació de les llengües vernacles a la litúrgia, han obert la porta a nombrosos estils simples d’interpretar el salms, entre els quals cal destacar el de Gelineau, adaptat a nombroses llengües. En català, ultra les composicions litúrgiques d’Ireneu Segarra i Gregori Estrada, cal destacar la col·laboració de grans compositors estrangers (E.Krenek, P.Eben, V.Nees) en la musicació de salms per a algunes festivitats montserratines (Nativitat de la Mare de Déu. Pentecosta).
f
Música
Cristianisme