En el curs de la història de les civilitzacions hom ha fabricat sarcòfags amb moltes menes de material, amb formes diverses i amb un variadíssim registre de decoracions, expressives de les creences sobre la mort de les cultures que les produïen. Hom en troba vestigis en època prehistòrica, primer amb l’ús de troncs d’arbre excavats, d’estores trenades i peces d’argila, i més tard amb el de caixes de fusta o de pedra, les quals eren ja comunes a l’Egipte antic des de les primeres dinasties. Els sarcòfags egipcis tenien forma prismàtica rectangular, amb la tapa i les altres cares exteriors (llises o entallades) cobertes d’inscripcions jeroglífiques o de motius arquitectònics i geomètrics, que s’estengueren també a les cares interiors i s’ampliaren amb figuracions relatives a les creences d’ultratomba, fins i tot quan, més tard, sovintejà l’ús de sarcòfags antropomorfs.
A Creta, en època minoica, hom usà sarcòfags de forma paral·lelepipèdica més aviat reduïts, on el cadàver estava arronsat, construïts amb pedra o terra cuita i decorats per fora amb motius naturalistes. Foren tanmateix freqüents, sobretot en el món micènic i a les illes de l’Egea, les deposicions funeràries en grans gerres de terrissa (pithos), originàriament destinades a usos domèstics. Destaquen a part el grup de caixes trapezoidals de terra cuita de Clazòmenes, a la costa sud del golf d’Esmirna (segle VI aC), amb una decoració pictòrica molt afí a la tècnica i al repertori figuratiu de la ceràmica, i igualment els sarcòfags xipriotes de pedra esculpida del segle V aC, concebuts sobre el model de les arques de fusta, amb potes, i historiats amb processons sacres, divinitats i escenes de cacera. En aquesta mateixa època es difongué per les costes de Síria i a l’Egipte saïta, però sobretot arreu dels països de colonització fenícia, el tipus de sarcòfag antropoide, sumàriament trapezoidal, que imitava la forma del cadàver estès i en reproduïa la màscara a la tapa.
El sarcòfag grec de marbre esculpit i de forma prismàtica rectangular fou, principalment des de l’hel·lenisme, el model que obtingué més difusió a tot l’Occident. Els relleus, d’una tècnica acurada i una qualitat plàstica sorprenent, en cobrien les cares per tota la seva extensió, però amb més profunditat a l’anterior que a les altres tres, mentre que la tapa traduïa simbòlicament una coberta de casa amb dos vessants. El repertori iconogràfic, vast i divers, reprenia els mites tràgics més populars, misteris dionisíacs, combats, temes i personatges relatius a l’Hades, etc.
Entre els etruscs, el sarcòfag corrent per als cadàvers que no eren incinerats fou també el prismàtic, de terra cuita o pedra local (ultra els de fusta, que no s’han conservat), llis o amb relleus mitològics, la coberta del qual molt sovint reproduïa un llit amb un personatge o una parella, jacents o recolzats, modelats en actitud de prendre part en un àpat ritual. La gran producció romana de sarcòfags no començà fins entorn del segle II dC, que es difongué a Roma el ritu de la inhumació. Els més populars eren tanmateix de terrissa (gerres o bé rajols o teules superposats), i tampoc no mancaren els de plom, sobretot a Orient, però entre els sarcòfags qualificats dominà el tipus prismàtic de marbre amb relleus (primer de fris seguit i més tard segmentats en un fons arquitectònic de columnes o edicles), de tres cares, amb la posterior llisa, que acumulava tant la tradició grega com l’etrusca també en el sistema de coberta (de casa amb doble vessant o de llit funerari o triclinar amb personatges), tot i que fou igualment freqüent l’afegit d’un segon registre de relleus menor en el gruix alçat de la tapa, com un fris que coronés el sarcòfag. En la iconografia, reflecteix el repertori habitual de l’hel·lenisme, amb una insistència especial en els temes dels amors tràgics d’un déu amb un mortal, de les caceres, dels combats de romans amb bàrbars, i de les garlandes, estrígils i Victòries alades, sovint acompanyant el retrat del difunt.
Els primers sarcòfags cristians
Els sarcòfags del cristianisme antic són una directa prolongació de la tradició romana, sense cap distinció inicial ni tan sols en la iconografia. A poc a poc foren isolats i reinterpretats alguns motius pagans, com els temes bucòlics del Bon Pastor i escenes de pesca, i com els pedagògics del Lector o el Filòsof en forma de Crist-Mestre, i se n'introduïren de l’Antic Testament (com Jonàs), juntament amb temes històrics del Nou Testament (miracles de Crist). En temps de Constantí fou freqüent el fris seguit. Són peces notables el Dogmàtic del Laterà, el dels Dos Germans i el d’Adèlfia de Siracusa. El taller de Dogmàtic envià els seus productes a Hispània (Sant Fèlix de Girona i Còrdova). A la meitat del s IV, al sarcòfag de Junius Bassus aparegué el tema de la Passió, que en temps teodosians, juntament amb el del Col·legi Apostòlic amb la traditio legis, desplaçà els històrics del Nou Testament. Després del 410, els tallers de Roma deixaren de treballar. Nous centres sortiren a Arle, Milà i Ravenna i a Tàrraco o a Cartago. Més endavant hi hagué altres tallers a Marsella, Narbona i Tolosa que treballaren fins al segle VII. Modes orientals arribaren a Itàlia (tipus Sidamara) i a Hispània (Pueblanueva i Écija).
Els sarcòfags medievals, renaixentistes, barrocs i neoclàssics
A l’alta edat mitjana el sarcòfag, que prenia la forma de matusseres arques de pedra llisa amb tapa de dos vessants o de volta, esdevingué progressivament rar i fou usat únicament en les tombes més singulars. En el món romànic les sepultures eren excavades sota el paviment, del qual sobresortia com a màxim un fals sarcòfag esculpit, o la sola tapa sostinguda per columnetes o figures de lleons i coberta en tot cas per un baldaquí. En el complex esquema dels sepulcres gòtics, adossats al mur o isolats, el sarcòfag ja no era el principal element constitutiu, sinó només un suport arquitectònic de la imatge del difunt, tot i que en molts llocs reaparegué la tradició clàssica i paleocristiana del gran sarcòfag esculpit (com al sepulcre de Pere II, a Santes Creus).
La inspiració clàssica fou represa directament i sistemàticament durant el cicle renaixentista, en què el sarcòfag qualificat recuperà també molts motius iconogràfics antics (com les garlandes de flors i fruita, els amorets, etc), tant en els sepulcres de paret com en els isolats (sepulcre d’Ilaria del Carretto, de J. della Quercia, al Duomo de Lucca; sepulcre del Cardenal de Portugal, d’A.Rossellino, a San Miniato al Monte; sepulcres d’Innocenci VIII i de Sixt IV, d’A.del Pollaiolo, a Sant Pere del Vaticà). És degut a Miquel Àngel (Tombes Medicees, a la sagristia de San Lorenzo, Florència) l’inici d’un nou tipus de sarcòfag, amb grans volutes que sostenen figures simbòliques. Fou comú durant tot el barroc, alternat amb el model clàssic de forma prismàtica i relleus esculpits, ara elaborat amb un gust escenogràfic i amb una gran imaginació (com el sepulcre de Bernini per a Urbà VIII, a Sant Pere del Vaticà). El sarcòfag entrà també sovint en la composició dels monuments funeraris neoclàssics, com igualment en la dels més intimistes i burgesos de l’eclecticisme vuitcentista, però ja sense obtenir-ne cap nova elaboració significativa, que tampoc no ha atès de l’escassíssima atenció dedicada pel segle XX a les arts funeràries.