i seda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

seda

seda (es), silk (en)
substantiu femeníf
Indumentària    Indústria i tecnologia
seda (es), silk (en)
Capolls de seda

indústria tèxtil tèxt
Filament secretat pel cuc de seda, fase larval de l’insecte lepidòpter Bombyx mori, el cicle biològic del qual comprèn quatre fases: ou o llavor, larva o eruga, nimfa o crisàlide i papallona.

La papallona femella, després d’ésser fecundada pel mascle, pon de 300 a 600 ous, els quals són covats amb un increment progressiu de temperatura des de 16 fins a 22 o 24°C en el curs de set dies. En néixer, els cucs tenen només uns 3 mm de llargada i cal ja alimentar-los amb brots tendres de morera. La cria és feta en un local (obrador), sobre uns enreixats (andanes), a una temperatura de 18 a 20°C. Els cucs creixen fins a atènyer de 8 a 9 cm en el curs d’uns trenta-dos dies. Quan els cucs comencen a filar, cal posar a llur disposició branques seques sense fulles, on els cucs produeixen llurs capolls, els quals són arrencats de les branques quan hom té la certesa que s’ha format la crisàlide. La borra que en resta, juntament amb els capolls defectuosos, constitueix un rebuig anomenat filadís. La paret del capoll de seda natural és formada per un llarg filament doble (bri) de fibroïna plegat en forma de vuits superposats i units per una substància gomosa formada de sericina. La longitud del bri és de 600 a 1 200 m, i és més gruixut l’extrem de fora que el de dins. A l’interior del capoll hi ha la crisàlide, la qual, si hom deixa seguir el procés natural, es transforma al cap de 15-20 dies en papallona, que segrega un líquid que dissol la sericina del capoll i s’obre pas cap a l’exterior. Els capolls així foradats no són utilitzables per a la filatura normal de la seda, i hom només deixa sortir la papallona en la quantitat justa necessària per a la reproducció. Per a filar, per tant, cal matar la crisàlide en l’operació d'ofegar el capoll, que hom sol practicar sotmetent durant cinc minuts els capolls a l’acció del vapor d’aigua sobre un enreixat. Després d’assecar-los a fons, els capolls secs poden ésser emmagatzemats i transportats. La filatura de la seda consisteix a desenrotllar el filament del capoll d’una manera semblant al desenrotllament d’un cabdell. Cal posar primer els capolls en un dipòsit amb aigua pura a 90°C, en el qual es reblaneix la goma sense arribar a dissoldre's, i després en un segon recipient circular, on els capolls són batuts amb una escombreta, de manera que el cap exterior del filament és desprès i resta adherit a l’escombreta. Aleshores són traslladats de 3 a 8 capolls a una bacina amb aigua a 40-50°C, on hom pren i ajunta els caps de tots els capolls i els fa passar per un guiafils de porcellana i per uns ullets de vidre, de manera que els brins segueixen un recorregut ascendent, després tornen a baixar i novament s’enfilen, però entortolligant-se al voltant del tram ascendent anterior, la qual cosa contribueix a unir-los entre ells i a arrodonir el fil obtingut, anomenat seda greja, seda grega, seda crua o seda no operada, el qual és assecat i enrotllat en madeixes o rodets. En aquesta operació es produeix una gran quantitat de deixalles (borres), com les primeres i les últimes capes de cada capoll, els capolls embolicats, etc, que, juntament amb els capolls defectuosos o foradats per les papallones, són filades per procediments especials. Les restes de crisàlides són emprades com a adob en agricultura. La seda greja és emprada algunes vegades directament en la fabricació de teixits (ordit de molts teixits, crespons, etc), però és més corrent de sotmetre-la a una sèrie d’operacions que la transformen en seda operada o seda obrada, de la qual hi ha moltes variants. La principal d’aquestes operacions és el molinatge, en el qual hom dóna la torsió en una o dues vegades. Amb fils de seda greja amb tota llur sericina hom obté —segons el nombre de caps, la torsió, l’eventual retorsió, etc— diversos tipus de fil. Així, la trama és obtinguda torcent dos o més fils de seda greja, de qualitat mediocre, amb una torsió de 30 a 150 voltes/m; l'organzí donant torsió de 500 a 800 voltes/m a la seda greja i reforçant dos o tres caps d’aquests fils amb una retorsió un xic més baixa i de sentit contrari; s’empra com a ordit. El crespó s’obté doblant generalment dos fils de seda greja sense torsió i donant al conjunt una torsió de 2 000 a 4 000 voltes/metre, en dues operacions; el poil o pèl de seda, torcent junts de dos a vuit caps de seda greja sense torsió amb una torsió de 800 a 2 000 voltes/m; la granadina és un organzí amb torsió i retorsió més elevades, fins a 2 000 voltes/m; el torçal s’obté retorcent tres caps en sentit contrari a llur torsió, formats cadascun de quatre a vuit fils amb torsió bastant forta; el fil de cosir, torcent i retorcent en sentit contrari de tres a vint caps, etc. Per a distingir les torsions són emprats generalment colorants fugaços i hom considera que el número del fil és el mateix que abans de la torsió. Més generalment, però, la seda és sotmesa a descruatge o desgomatge amb solucions de sabó a la temperatura d’ebullició per tal d’eliminar la sericina o reduir-ne la proporció. La seda sotmesa a descruatge perd fins un 25% del seu pes i és anomenada seda cuita, seda bullida o seda descruada; és blanca, lluent i amb cracant. Aquest últim és accentuat tractant la seda amb un àcid dèbil (àcids tartàric, cítric, làctic, etc). Si el descruatge és fet a menys temperatura, amb una pèrdua de pes entre el 10 i el 15%, hom obté la seda flexible o seda souple. El bri de seda natural és format per dos filaments de secció triangular de fibroïna units per un embolcall de sericina. Per a la numeració dels fils de seda és emprat el diner o denier, però modernament hom tendeix a substituir aquesta unitat pel decitex. El diàmetre dels filaments individuals (dos per bri) de la seda cuita és de 5 a 20μ. El número d’un bri doble de seda crua és de 2,5 a 3,5 diners. La seva resistència és de 6 a 12 grams i la longitud de ruptura de la seda cuita és de 30 a 35 quilòmetres. La resistència disminueix un 20% en moll. L’allargament a la ruptura és del 15-20% en sec i del 50% en moll. És mitjanament higroscòpica, amb una taxa legal d’11. El seu color és blanc o groguenc. És lluent, flexible i suau, i aïllant de l’electricitat. Resisteix els àcids, però no els àlcalis forts, i el clor l’ataca fortament. Cal blanquejar-la amb aigua oxigenada. En els acabats de seda, per tal de recuperar el pes perdut en el descruatge i donar-li més caient, hom li aplica algunes vegades una càrrega amb productes molt diversos, com les sals d’estany. Les deixalles produïdes en totes les fases del treball de la seda, així com els capolls foradats, defectuosos, dobles, etc, són descruats, desfibrats, pentinats i filats com una fibra discontínua. El filat de seda així obtingut és anomenat xap, i el seu gruix és expressat amb el número mètric.

La producció de seda

Procés de filatura de la seda: 1, capoll, 2, batuda del capoll; 3, debanatge; 4, enrotllament; 5, torciment; 6, retorciment; 7, rentatge; 8, tenyiment; 9, madeixa
© fototeca.cat
De la producció mundial total de fibres naturals, la seda representa només el 0,15%. Aquesta producció relativament escassa ha contribuït a fer-ne a totes les èpoques una fibra de luxe. Fins al s. XIX el mercat mundial havia estat dominat per la Xina. Al s. XX el Japó progressà ràpidament i arribà a ésser el primer productor mundial a la dècada dels setanta; actualment ocupa el segon lloc, darrere la Xina que ha tornat al lloc capdavanter. La producció mundial fou, l’any 1985, de 66 000 t, xifra que ha estat en increment constant des de l’inici del decenni dels cinquanta: 19 370 t (1952), 31 819 t (1961), 40 268 t (1970), 48 716 t (1974). La Xina produí, l’any esmentat, 40 000 t i el Japó, 11 000 t. En tercer lloc, i ja lluny d’aquests grans productors, es troben la República Democràtica Popular de Corea i l’URSS amb 4 000 t, seguides de l’Índia amb 3 000 t i la República de Corea amb 2 000 t. A Amèrica, el Brasil és l’únic productor important, i a Europa, Bulgària, Itàlia, Grècia i Romania són els principals productors; no obstant això, en general, la producció dels països europeus és molt inferior. A l’Estat espanyol hom n'obté 27 t, xifra que es manté estabilitzada els últims anys. La indústria és tradicional al Japó, país exportador no sols de primera matèria, sinó també de filats i teixits de seda (Yokohama). El comerç i la indústria sedera han estat dominats per Lió i Milà fins al començament del s. XX. Actualment, malgrat haver cedit el predomini als EUA (centre seder de Peterson), els antics centres europeus conserven importància per llur especialització: Lió i Saint-Étienne a França, regió de Milà, establiment del Vèneto, Piemont i Friül-Venècia Júlia i Itàlia, Krefeld a la República Federal d’Alemanya, Zuric a Suïssa, Macclesfield, Nottingham i, modernament, també Leicester a la Gran Bretanya.

Història de la seda

Els orígens de la història de la seda es confonen amb els de la civilització xinesa: en alguns ideogrames del s. XII aC ja hi ha representacions del cuc de seda i del capoll. Al s. VIII, els musulmans, que havien après la sericicultura dels xinesos, la difongueren per la Mediterrània. Hi hagué manufactures importants a Almeria, Sevilla i Còrdova, que mantingueren un comerç actiu amb els regnes cristians peninsulars. El gran comerç de la seda tingué lloc, durant tota l’edat mitjana, a través de l’anomenada ruta de la seda, que unia Antioquia i Tir amb la Xina, a través de la Mesopotàmia, l’altiplà de l’Iran, la Bactrina, la Sogdiana i la conca del Tarim. Aquesta ruta fou, a més, una via de relacions culturals i artístiques. Artesans grecs s’instal·laren a Sicília i a la península itàlica. Als s. XV i XVI València esdevingué el centre de producció i exportació més important de la península Ibèrica. En produir-se la mecanització del treball de la seda, França ocupà el primer lloc entre els països productors d’Europa i Lió s’imposà a tots els altres centres de producció. La Xina mantingué el primer lloc de la producció mundial de seda en brut durant molts segles. Després de la Primera Guerra Mundial, els japonesos foren els capdavanters de la producció i tissatge de la seda, mentre minvava la importància de la producció de Lió i augmentava la dels centres de producció nord-americans.

Els teixits de seda als Països Catalans

Als Països Catalans la manufactura de teixits de seda adquirí importància a partir del s XIV; inicialment s’introduí, sembla, al País Valencià, procedent d’Andalusia; el 1479 foren promulgades les ordinacions del gremi de velluters, que treballaven la seda. Una sèrie de disposicions desencertades dels reis de la casa d’Àustria entorpiren el desenvolupament d’aquesta activitat manufacturera després del 1540; hi contribuïren més tard també la pressió tributària i, especialment, l’expulsió dels moriscs a l’inici del s XVII i les lleis contra el luxe, de Felip IV i Carles II. El 1686 el gremi de velluters fou elevat a la categoria de Col·legi de l’Art Major de la Seda de València. Al Principat també tingué una certa importància la seda, especialment a les comarques del Segre i de l’Ebre. A Barcelona foren fundats entre el 1496 i el 1619 set gremis relacionats amb l’art de la seda: els de barreters d’agulla (1496) i perxers galoners (1505) foren els primers, i el de tintorers i torcedors (1619) el darrer. El ressorgiment econòmic de Catalunya vers el 1680 donà un nou impuls a la manufactura de seda, esmentada per N.Feliu de la Penya com a superior a l’estrangera; interrompuda momentàniament per la guerra de Successió, la prosperitat continuà, moderadament, durant el s XVIII, especialment a Tortosa i Lleida. La matèria primera del Principat era importada de València, on al s XVIII hom ha dit que prop de deu mil famílies (gairebé la meitat de la població) vivien de les manufactures sederes; el 1787 hom comptava a la ciutat uns cinc mil telers; destacà l’activitat de Joaquim Manuel Fos, que millorà els mètodes de producció i l’exportació de la seda valenciana. La crisi de l’organització gremial, la guerra del Francès i la pèrdua dels mercats d’Amèrica reduïren la importància de la indústria sedera, que persisteix, però, al País Valencià, amb una elevada qualitat. Al Principat, al s XIX, els gremis vinculats al treball de la seda foren aplegats al Col·legi de l’Art Major de Teixits de Seda (1834), amb seu a l’edifici del gremi de velers, a l’entrada del carrer Alt de Sant Pere. El 1869 prengué el nom actual, Col·legi de l’Art Major de la Seda, i el 1917 fou declarat corporació oficial. El 1925 entrà com a membre de la Federació Internacional de la Seda, i des del 1956 és membre de l’AIUFFA (Association Internationale des Utilisateurs de Fibres Artificielles et Synthétiques).

Col·laboració: 
JRA
Llegir més...