senat

m
Política
Dret constitucional

En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament (bicameralisme).

En els estats federals sol tenir funcions de defensa dels interessos de les unitats autònomes que formen la federació. Als EUA, per exemple, és integrat per representants dels estats de la Unió i intervé en la política exterior (ratificació dels tractats internacionals); pot actuar també com a tribunal de justícia en delictes comesos per funcionaris federals. A l’Alemanya Federal i a Àustria rep el nom de Bundesrat. En els estats unitaris, en canvi, el senat sol tenir, d’una manera més directa, una funció conservadora, de fre a la cambra baixa; en general, la representativitat del senat no és gaire democràtica, ja que en l’elecció dels seus membres hom sol utilitzar el vot indirecte o bé el cap de l’estat en nomena directament alguns. Tanmateix, en els estats unitaris, el senat ha perdut pes polític a favor de la cambra baixa, com en el cas de la Gran Bretanya (Cambra dels Lords). A França, en canvi, la instauració de la V República representà un augment del paper del senat francès.

A l’Estat espanyol, deixant a part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament unicameral. L’Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers, integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic, d’elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d’unes ternes presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada) accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la composició democràtica del senat, amb tres vies d’accés: senadors nomenats pel rei amb caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l’Església, la noblesa, l’administració i l’exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del 1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits majoritàriament per votació directa i la resta part per votació efectuada en els distints parlaments de les comunitats autònomes. D’aquests, en correspon un per comunitat autònoma i un més per cada milió d’habitants d’aquesta. En la vuitena legislatura (2004-08) els senadors d’elecció directa eren 208 i els designats per les comunitats autònomes 56. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats. Per a adequar la cambra a l’estat autonòmic, el 1994 fou creada una Comissió General de les Comunitats Autònomes amb funcions deliberatives i consultives. El 2008 hom aprova una reforma del reglament que hi possibilitava l’us de les llengües cooficials, bé que només l’admetia en les mocions i no en les interpel·lacions. Al gener del 2011 entrà en vigor i s’hi presentà la primera moció en català. La Llei 6 ⁄ 2010, de 26 de març, del Parlament de Catalunya regula els principis i el procediment per designar els senadors que representen a la Generalitat en el Senat en compliment de les previsions establertes a l’article 69.5 de la Constitució Espanyola i de l’article 61 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, la principal novetat del qual és que aquesta redacció estatutària suprimeix l’exigència que els candidats a senadors hagin de ser diputats al Parlament de Catalunya. La designació es duu a terme en una convocatòria específica i de forma proporcional al número de diputats de cada grup parlamentari. D’acord amb la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, aprovada mitjançant la Llei Orgànica de l’Estat 6 ⁄ 2007, de 24 de maig, els magistrats