i separatisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

separatisme

separatismo (es), separatism (en)
substantiu masculím
Política
separatismo (es), separatism (en)
ciències polítiques polít
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l’estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l’autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà.

S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de “separatista”, intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació. Encara que el terme fou emprat en algunes metròpolis per a designar les lluites d’alliberament de llurs colònies (així, hom parla del separatisme cubà), el separatisme es manifesta sobretot com a fase final o aspiració última i màxima de la majoria dels moviments nacionalistes europeus contemporanis, inicialment només autonomistes; hom pot esmentar, abans de l’any 1920, els separatismes txec o sud-eslau respecte a Àustria, el polonès i el finlandès contra Rússia, l’irlandès envers la Gran Bretanya, etc. Darrerament, mentre al Tercer Món hom intenta de rectificar per la lluita armada les aberracions de les fronteres colonials al món occidental, algunes forces separatistes han assolit, per les vies “legals”, l’hegemonia dels respectius moviments nacionalistes (Quebec), però és més corrent que coexisteixin, en molts casos fortament impregnades de marxisme, amb altres sectors regionalistes o autonomistes (Sardenya, Còrsega, Bretanya, País Basc, Gal·les). Caldria afegir que, sovint, els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals han titllat de “separatista”, intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos. Les formulacions separatistes als Països Catalans han estat en general poc explícites, bé que presents al llarg del procés de desenvolupament del catalanisme. No hi hagué un partit polític clarament separatista fins a la constitució, el 1922, d'Estat Català, el qual celebrà el 1928 la Conferència de l’Havana, considerada com a l’assemblea constituent del separatisme català. Sota la Segona República, la formació de l’Esquerra Republicana de Catalunya marginà el separatisme políticament organitzat a grups com el Partit Nacionalista Català de J&Casals, Josep M&Xammar, etc., o Nosaltres Sols, de Daniel Cardona, que s’uniren al juny del 1936 per a reconstruir Estat Català. Després de la guerra civil de 1936-39 els partits que reclamen per als Països Catalans la plena sobirania nacional progressivament han abandonat el terme separatisme i han adoptat el d'independentisme.

Col·laboració: 
JBCC / PGa / R
Llegir més...