El tractament d’aquest fenomen fonètic, important per al compte mètric del vers, és condicionat per la natura i l’evolució històrica de cada llengua i la incidència d’aquesta en la poesia. En la poesia catalana antiga el compte del vers es feia atenint-se al nombre de vocals o diftongs, i l’hiat era admès quan es tractava de vocals de distint so, mentre que es feia elisió si les síl·labes en contacte eren homòfones, i també entre pronunciacions fortes i àtones de la vocal a i quan la vocal feble o neutra era atreta per la forta en contacte; correntment les elisions eren indicades gràficament. Per tant, pot dir-se que la sinalefa era l’excepció de l’hiat, com en el cas de l’atracció del pronom us i l’adverbi hi per la vocal final del mot precedent. Com sigui que en l’actualitat hom no marca gràficament l’elisió més que en els casos establerts per les normes ortogràfiques vigents, en els altres hom pot dubtar en la lectura, si ocorre aquest fenomen o el de la sinalefa. Amb tot, la tendència de la poesia catalana contemporània és la d’evitar l’hiat i generalitzar la sinalefa àdhuc més enllà dels límits que tradicionalment ha admès la llengua.
f
Literatura