i sociologia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

sociologia

sociología (es), sociology (en)
substantiu femeníf
Sociologia
sociología (es), sociology (en)
sociologia sociol
Ciència social que té per objecte l’estudi racional i crític de la societat humana.

Investiga la dimensió social de l’home, tant en l’aspecte relativament permanent (grups, institucions i estructures socials de tota mena) com en l’aspecte fluid i dinàmic (tensions, conflictes, transformacions). En contrast amb d’altres ciències socials afins, no aïlla un sol nivell de la realitat, sinó que els interrelaciona constantment. Així, quan el sociòleg investiga l’economia, no es limita als fenòmens de producció i distribució de béns i mercaderies, sinó que intenta d’esclarir la distribució del poder polític que hi és lligat, el sistema de desigualtat social (classes socials) que genera i sobre la qual es basa, les creences ideològiques que en legitimen la distribució asimètrica, etc. Hom pot dir el mateix de qualsevol altre nivell de la realitat social, des d’un clan, una família o un llinatge fins a una gran ciutat, una societat o un nombre de societats: la sociologia hi estudia conjunts complexos de fenòmens socials, interconnectant zones diferents de causació (factors demogràfics, econòmics, polítics, ideològics, ecològics, etc.) per poder explicar-los al més científicament possible. Les dificultats metodològiques i epistemològiques que immediatament es fan paleses quan hom considera aquesta definició de la sociologia s’han reflectit en la història de la disciplina i en gran mesura l’han determinada. Malgrat que hom pot trobar-ne antecedents en la Política d’Aristòtil, els Prolegòmens d’Aben Khaldun, El Príncep i els Discursos de Maquiavel, hom no en formulà la necessitat fins al període de la Il·lustració (sobretot Montesquieu, Adam Ferguson, el baró de Holbach) i fou amb el triomf de les revolucions burgeses (1789) que hom n'elaborà els primers programes, sia per part de pensadors revolucionaris, com Marie Jean Antoine de Caritat Condorcet, i socialistes primitius, com Saint-Simon, sia per part de positivistes, com Auguste Comte, i conservadors, com Joseph de Maistre i Louis Gabriel Ambroise Bonald. L’ensulsiada del feudalisme europeu creà una preocupació molt forta des de molts angles ideològics per l’estudi científic del món social de l’home com una disciplina específica (el mot mateix, sociologia, encunyat per A.Comte el 1835, fou a poc a poc adoptat per tots els practicants de la disciplina). Al principi, alguns sociòlegs, com Karl Marx fins i tot n'evitaren l’ús, perquè hom no confongués llurs posicions amb les del positivisme, però amb el temps aquesta actitud fou superada arreu. Els primers temps (A.Comte, H.Spencer) es caracteritzaren per una manca gairebé total d’institucionalització acadèmica i per la construcció de vasts programes i teories molt generals de la societat, àmpliament imbuïdes de positivisme, evolucionisme i confiança en el progrés, és a dir, d’optimisme historicista. En gran part, la tasca de llurs hereus immediats consistí, d’una banda, en la primera institucionalització de la disciplina en centres de recerca i universitats, i de l’altra, en la crítica de la fase dogmàtica i idealista de la disciplina. Entre aquests destaquen Ferdinand Julius Tönnies, el qual obre el nou període amb el seu clàssic Gemeinschaft und Gesellschaft (1887), Vilfredo Pareto, Émile Durkheim, Max Weberi Georg Simmel. Malgrat l’extensió i les ambicions de llurs obres, aquests sociòlegs abandonaren les pretensions enciclopèdiques i s’enfrontaren amb problemes aïllats, bé que amb l’intent d’il·luminar qüestions metodològiques generals. Llur esforç, que marcà definitivament la marxa de la sociologia posterior, anava adreçat a escatir la natura de la gran transformació del món produïda en un principi pel capitalisme i la industrialització, és a dir, pel procés de modernització. modernització. Present d’antuvi en l’obra esmentada de F.Tönnies, aquesta preocupació es plasma en De la division du travail social d’E.Durkheim, en els estudis sobre els processos de burocratització de M.Weber i en els de la mentalitat metropolitana i l’individualisme de G.Simmel. El diàleg d’aquests autors no fou solament amb Comte i Spencer, sinó amb el socialisme de Marx, que es presentava com a explicació alternativa que també posseïa una pretensió de cientificitat. Aquesta tensió fou resolta pels representants de la “generació clàssica” amb una acceptació parcial en alguns casos de certes concepcions del marxisme (Tönnies, Weber), acompanyada en altres d’una crítica del socialisme (Pareto). Cal destacar també llur preocupació per l’explicació científica de la conducta no racional (afany comú al del seu coetani Sigmund Freud), fruit de la seva revisió de l’optimisme progressista. Finalment, tots ells saberen plantejar-se —sense poder-los resoldre del tot— els principals problemes epistemològics i molts de metodològics de la ciència social contemporània. Acabada la Primera Guerra Mundial, la sociologia entrà en una fase expansiva. La creació a la Universitat de Chicago del primer departament i equip permanent de sociòlegs (1889) havia estat imitada lentament per altres centres. En aquella universitat les recerques d’ecologia humana, sociologia urbana, pobresa i criminalitat (dirigides entre altres per Robert Park) posaren arrels. A Frankfurt, durant els anys vint, hom encetà la sociologia marxista moderna, on la teoria crítica marxista, molt influïda per les concepcions psicoanalítiques, es barrejà fructíferament amb recerques empíriques (com ara les de sociologia política, de Theodor Adorno). Acceptada arreu com a disciplina acadèmica, les úniques dificultats serioses foren les de tipus polític i ideològic, atesa la seva natura de crítica de la societat, incòmoda per a molts règims polítics. Així, als països sota hegemonia soviètica ha estat molt perseguida o circumscrita, tot i que des de la fi dels anys cinquanta ha estat restablerta amb restriccions a Moscou i altres indrets. La notable excepció dins aquest marc és Polònia, país que gaudeix d’una pròspera floració sociològica. Aquesta natura crítica de la sociologia no la immunitza totalment contra la temptació ideològica: sovint (Talcott Parsons als EUA) hom hi cerca una evident justificació del sistema social en què viuen. Ultra els diversos enfocaments i escoles, la sociologia s’ha subdividit en un gran nombre d’especialitats, no sempre perfectament separables. La divisió principal (purament analítica) és entre la macrosociologia, que investiga estructures socials generals, les classes i llur conflicte, les revolucions, les grans migracions, els moviments socials, l’estructura de les ciutats, les relacions entre l’estat i les col·lectivitats de ciutadans, les formes de dominació política, etc.; i la microsociologia, que investiga comunitats petites, com ara una tribu, clan o poble (en aquest cas hom l’anomena també antropologia social i etnologia), i grups socials relativament reduïts que poden anar des d’un barri a una família, passant per l’aula d’una escola. Entre d’altres divisions (més convencionals) hom pot destacar: la sociologia de l’estructura social, encaminada, sobretot, a l’estudi de les classes socials, les relacions entre elles, llur relació amb l’economia i la forma de dominació i legitimitat política; la sociologia de l’ecologia i l’hàbitat, dins la qual destaquen la sociologia rural (amb una subbranca important: la sociologia de la pagesia) i la urbana; la sociologia de la cultura, subdividida en un nombre notable de disciplines, que van des de la sociologia del coneixement (estudi dels determinants socials de l’activitat cognoscitiva i de la religió i la ideologia, així com dels efectes sobre la societat dels coneixements mateixos, científics o no) fins a la sociologia de l’educació (estudi del sistema escolar, polítiques educatives, etc.) passant per la sociologia dels mitjans de comunicació social (televisió, premsa, ràdio) i la sociolingüística; la sociologia de la divisió del treball, que té una especialitat força madura, la sociologia ocupacional, que estudia professions, ocupacions i tasques, com ara la sociologia de la medicina, dels intel·lectuals, dels militars, etc. Totes aquestes especialitats són exercides dins unes perspectives sociològiques que hom podria anomenar escoles (bé que sense exclusions mútues). Així, el positivisme sociològic, que en la seva forma extrema pot ésser una escola tancada i estricta, es basa en una fe en la quantificació de les dades estadístiques, de les respostes a les enquestes i als sondeigs d’opinió, i en altres fonts d’informació, i és practicat pels sociòlegs més diversos, des dels marxistes fins als conductistes (behavioristes). Hom pot, però, distingir grans enfocaments teoricoempírics, caracteritzats per les formes de discurs i recerca que es consideren privilegiats. Cal esmentar, sobretot, la perspectiva estructuralista, que veu la societat com a sistema funcional dinàmic, on el canvi social és fruit de la seva dinàmica interna (canvi sobretot endogen), la qual cerca permanentment l’equilibri intern i l’adaptació al medi físic i social. L’estructuralisme-funcionalisme nord-americà de Talcott Parsons i de Robert King Merton n'és un exemple, precedit històricament pel funcionalisme antropològic de Bronislaw Kaspar Malinowski i Alfred-Reginald Radcliffe-Brown i que els anys seixanta mostrà una considerable vitalitat a França, sobretot amb Claude Lévi-Strauss i les escoles neostructuralistes, incloses les marxistes. És important també la perspectiva de l'interaccionisme simbòlic, centrada sobre l’anàlisi dels components subjectius de la sociabilitat, és a dir, sobre el significat de la interacció i, doncs, del llenguatge. Hereva, en alguns aspectes, de Max Weber, trobà un iniciador significatiu en George Herbert Mead, i s’enriquí amb la tradició fenomenològica d’E.Husserl a través de l’obra d’A.Schütz. L’estudi dramatúrgic de la interacció (Goffman) és complementat per l’estudi de la construcció social de la realitat (Berger) mitjançant l’objectivació lingüística. Una branca molt específica d’aquesta tendència general, l’etnometodologia, es manifestà a la fi dels anys seixanta i esdevingué, a més, una crítica important del positivisme regnant aleshores. Cal esmentar, finalment, la perspectiva conflictivista (amb els seus dos vessants, un de marxista i un altre d’independent), que concep la vida social com a essencialment plena de tensions entre els grups i les col·lectivitats, que es disputen recursos escassos. Alguns s’adonen que, ultra els efectes destructius, el conflicte és causa d’un cert equilibri i estabilitat i també de cohesió i estructuració social. El conflictivisme marxista, dins el qual hi ha diverses tendències, se centra sobretot en l’anàlisi del conflicte de classe, de la dominació politicoeconòmica (hegemonies intranacionals i supranacionals, com ara l’imperialisme) i en l’estudi sociològic dels sistemes de producció. Entre els seus clàssics, hom inclou els grans teòrics del marxisme (Marx, Engels, Lenin, Luxemburg, Gramsci i d’altres), al costat de la tradició sociològica general. És important d’assenyalar la gran expansió d’aquesta sociologia marxista durant els anys cinquanta i seixanta a tots els països, inclosos els anglosaxons, que semblaven els més refractaris a acceptar-la. La sociologia no s’arrelà als Països Catalans fins a la segona meitat del s. XX, malgrat l’existència de precedents importants (com ara l’obra de Manuel Sales i Ferré), el desenvolupament substancial d’altres ciències socials —sobretot la història— i la notable tradició especulativa sobre la vida social (de Francesc Eiximenis a Balmes, Vicens i Vives, J.M.Ferrater i Móra i Joan Fuster). Aparegué d’una manera independent a partir del 1957, encara en centres privats. L’any 1986 fou creada la facultat de ciències polítiques i sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des dels anys seixanta hom percep una notable expansió de recerca: s’han organitzat congressos internacionals i apareixen diverses publicacions (Papers, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Perspectiva Social, de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona; també en tracta parcialment Aïnes de Perpinyà). Entre altres estudis hom pot esmentar La societat de masses (1961), de Salvador Giner, La modernización (1976), de Carlota Solé, i diversos estudis metodològics i d’anàlisi conceptual de Joan Francesc Marsal, sobre els emigrants catalans a l’Argentina (Hacer la América), Esteban Pinilla de las Eras (Immigració i mobilitat social a l’Hospitalet de Llobregat) i Àngels Pascual (El retorn dels immigrants, 1970). La sociologia ocupacional ha estat tractada per Jesús Marcos, Àngel Zaragoza, J.M.Güell i Joan Estruch. Hom ha tractat també la sociologia religiosa i la sociolingüística. Alfons Carles Comín i Joan Martínez i Alier tenen treballs sobre estructures socials (d’Andalusia). Hi ha treballs sobre la natura de l’estat franquista fets des de l’angle de la sociologia, com La naturaleza del franquismo (1976), de Sergi Vilar, i l’estudi de Giner sobre aquest fenomen com a mode de dictadura de classe (1974). La sociologia de l’educació s’ha desenvolupat notablement els anys setanta amb estudis empírics de J.M.Masjoan, Àngels Pascual, Joan Gay i Rosa Quillet. El mateix es pot dir de la sociologia urbana, com ho demostren els treballs de Manuel Castells, Marina Subirats, Jordi Borja i Josep Olives. D’altra banda, cal esmentar també l’elevat nombre d’estudis que els sociòlegs catalans han dedicat a temes d’abast universal, així com llurs nombroses publicacions estrangeres o traduccions. Darrerament, a Catalunya, la sociologia s’ha anat consolidant com a activitat reconeguda professionalment. Així, des del vessant científic cal esmentar la creació, els anys setanta, de l’Associació Catalana de Sociologia en el si de les societats científiques de l’Institut d’Estudis Catalans i integrada en la Federació Espanyola de Sociologia. En l’àmbit professional, el 1990 hom fundà el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya i, en l’acadèmic, cal destacar la creació de noves facultats de sociologia a les Universitats Autònoma i Pompeu Fabra els anys vuitanta i noranta, respectivament. En contrast amb aquesta institucionalització de la professió, des del punt de vista laboral hi ha una manca de correspondència preocupant entre el gran nombre de professionals i la demanda en el mercat de treball, sensiblement reduïda i de caràcter generalment força precari, tret del camp de l’ensenyament. Pel que fa als centres de recerca, hom només disposa de l’ISPA (Institut de Sociologia i Psicologia Aplicada), algunes fundacions privades com la Fundació Jaume Bofill i algunes institucions de creació recent, com el Gabinet d’Estudis Socials de Barcelona. Però ha estat sobretot l’administració pública la que, des de l’adveniment de la democràcia, s’ha constituït com a capdavantera de les diverses iniciatives de recerca i ha absorbit el major nombre de professionals. Cal esmentar, en aquest sentit, l’Institut d’Estudis Metropolitans, l’Equip de Sociologia Electoral i l’Institut d’Estudis Demogràfics, tots ells dependents de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al seu torn, la Generalitat ha creat l’Institut Nacional d’Estadística, que continua la tasca de replega de fonts documentals i estadístiques iniciada per l’antic Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya. Aquesta interrelació entre universitat i administració pública obre noves perspectives a la sociologia a Catalunya.

Col·laboració: 
SGi
Llegir més...